EL MEU NÉT

El meu nét es diu Maria com jo. Déu ser una misteriosa esperança el que impulsa a moltes famílies a repetir els noms; una suma de l’afecte pels progenitors, de goig per perllongar un llinatge, d’il.lusió d’ésser present en el futur.

Amb aquest nen que comença la vida quan jo la vaig acabant, tinc moltes semblances i aproximacions. La més evident és que només ens separen uns seixanta anys. Som quasi bessons. Ell esta descobrint la vida, el món; jo també, i més perquè soc conscient de moltíssimes més coses que hi ha per aprendre, que no pas ell.

En l’aspecte físic també som parells: ell quasi no sap caminar, jo quasi no puc caminar. Ell no parla, jo no hi sento; per això ens entenen tan bé ell i jo. Ell riu, i jo en tinc el goig d’una alegria elemental compartida.

Aquest nen fa el meu camí, o jo el seu. Una voluntària infantilització pot prendre model d’aquest infant, en la simplificació i reducció de tot el bagatge amuntegat en el viatge de la vida que es va comprovant inútil, fins i tot perjudicial per la quietud i benestar d’un mateix.

La "infància espiritual" propugnada per Santa Tereseta es caracteritza per la confiança i disponibilitat total de l’anima en el Pare Senyor, en el menyspreu i oblit de la pròpia persona en un amor de dependència filial, ansiós de companyia i protecció.

La pròpia insignificança no cuita l’esperit, que ho ignora tot, menys l’amor que el bressola.

L’avenir no inquieta l’escassa imaginació, la memòria està buida de les enormes innanitats que després s’acumulen, i les sensacions son elementals, pures, eixides del goig de la vida rebuda.

Aquest nen es un savi. Encara no ha après tot el munt de coses que, jo ara, fatigosament vaig ignorant per tornar a ser savi com ell.

San Joan expressa aquesta simplificació de la saviesa essencial: "nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hem cregut en ell". Això ja ho sap l’infant sense pensar-s’hi gens, i no li manca res per gaudir-se plenament de la vida i amor rebuts dels Pares.

Nosaltres, els grans hem après, hem descobert moltíssimes coses, que poc a poc esborrem del magí per recuperar les que ja sabíem del principi, les úniques importants que alegren i assosseguen els dies i les nits. I això explica l’enyorament indefinible de la vida, un viatge que cerca el retorn a una benaurança gratuïta que en va lluitem per assolir.

Quan batejaren aquest nen, jo hi era present. Vaig assistir a una nova naixença, la d’un fill de Déu. Ara som germans, ara si que som del mateix llinatge, familiars del Pare Senyor. Vulgues que no, per tota la vida, aquesta altíssima noblesa ens pertany; encara que no es vegi, encara que s’oblidi. Malgrat les aparences modestíssimes, la nostra nissaga és d'herois, i ens reclama una vida cavalleresca.

No cal que sigui llarga per ésser digna, el que ha de ser sempre és filial, cordial i dirigida a encarnar i reviure la semblança del Pare.

La seva benvolença ens empara sempre en un caminar a les palpentes, entre fosques i llums inoblidables. Encara potser farem plegats un tros del camí, mentre jo em faig petit, i el meu net es fa gran.

L’infant farà son camí per la fe, la confiança en els Pares. Ell creu, ell sap qui són el seus pares. Ell creu en els seus pares, està per ells i confia la seva pròpia existència al seu guiatge. Per això els creu, els presta obediència. Vet aquí com la fe es realitza en el verb creure, que significa alhora tres coses saber, confiar i obeir.

Aquest camí de innocència i seguretat, l’home el perd quan s’oblida de que ell és fill de son Pare, quan és desenvolupa en la vida com un orfe al.lienat, voltat de solituds angoixoses i cerca treballosament la seva identitat ignorada i. la seva benaurança indefinible.

Cal retornar a la infància, a no saber parlar ni caminar, a tornar a tenir Pare i res més. Així tot és al seu abast. Jo sóc un avi, que voldria assemblar-se al seu net. Per començar m’anomeno Maria com ell.

Capitol 2: ELS TALPS

A la primavera, sota l’arbreda de pollancres que revifen els brots vermellosos, s’estén un prat gemat de verd. D’açi d’allà es veuen uns pilonets de terra fresca que trenquen la continuïtat del tapis d’herba. Són els testimonis d’un mon Soterrani, les galeries i forats que fan els talps. Aquests animalets viuen dins els caus que excaven infatigables tota la vida, en una fosca impensada. Son quasi cecs de tan poc mirar, de tan poca llum. Si de vegades foraden amunt i surten de fora la terra on sempre estan colgats, s’espanten de la claror enlluernadora i se’n tornen depressa cap a la nit familiar, deixant aquell piló de terra com a fita d’un intent fallit d’aventura.

Els talps mengen cucs, arrels, insectes i tota llei de brossa mig podrida, que cerquen excavant incansables, esperonats per la gana. Viuen i moren en la fosca d’una mena de catacumbes, que es fan ells mateixos, ignorant tot el que passa, tot el que hi ha un metre per damunt. ;Si ho sabessin! tot l’esclat de la vida primaveral, una simfonia de llums, colors i vida ple de joia i esperances. Els ocells canten la seva alegria, les flors llencen el seus perfums, que els ventets amables escampen.

Els dies i les nits es barallen per oferir albades i capvespres de la més variada frescor i bellesa.

Els blats, les hortes i els fruits maduren. Totes les salvatgines mengen a desdir i s’assadollen de bons menjars i apaguen la set en rieres fresques i delitoses.

I el talp ni se’n adona. Poc ho sospita que hi hagi res més que els seus caus i la seva migrada existència. Tan a prop que té una vida infinitament més bella, més digna i més esplèndida.

Cal no badar, no deixar passar la vida arraconada en la ignorància que s’abelleix en la rutina còmoda però miserable. Cal gaudir de moltes coses que hi ha, que els nostres ulls encegats no veuen. Son ulls i sentits que no van més enllà d’un metre. Amb prou feines percebem el que hi ha a ran de terra, però la veritat és que una mica més alt, un metre per damunt del cap hi ha un altre mon que ha sigut posat a la nostra. disposició pel nostre goig i felicitat i només cal veure’l i posseir-lo. Es tan real com la cosa material és palpable; és tan natural que és sobrenatural. Es una primavera inversemblant.

L’home allarga l’àmbit de la seva existència força més enllà del talp. Té més sentits i fonts de coneixements, que amplien la consciència de la seva vida i del seu entorn. Però si utilitza només els sentits i l’esperona solament les necessitats més vegetatives, descobrirà un mon petit, reduït a la seva pròpia mida i restarà fora de les riqueses i grandeses més grans, que van ser fetes per a ell, i posades al seu abast.

Les fonts de la saviesa son dues. La primera és l’assolida pels sentits i elaborada per l’enteniment, i la segona és la directament aclarida per la revelació del Creador.

Una bona part d’aquesta revelació, els homes de seny la capten amb les seves facultats naturals mentre no les hagin arruïnat amb mals costums o una miserable conducta, llavors es van encegant com els talps. Aquesta part de la revelació es percep i de l’ordre, bellesa i bondat de la creació, que tota ella clama i l’existència i grandesa del Creador, el encara gran desconegut. Però l’altra i més definitiva revelació és la que Déu ha fet, d’assumptes i veritats que l’home mai no hauria pogut aconseguir pels seus propis mitjans. Es tot el que ha dit el Verb encarnat, Jesús Déu i home veritables.

Jesús home ens revela el Déu Pare i moltes altres veritats meravelloses. Ens revela que Déu ens estima, ens ha fet fills i hereus de la seva glòria, destinats a una benaurança impensable. Ens ha donat un nou medi de coneixement i saviesa, més bo i segur que cap altre, que es la fe.
Aquesta és la gran aventura que no tindrà mai el pobre talp, ni els homes sense fe: El descobrir la part sobrenatural allò que esta una mica més amunt de la talla del homes, i que no és menys veritable perquè els talps no en sàpiguen res.

(Avi)