EL MEU NÉT

El meu nét es diu Maria com jo. Déu ser una misteriosa esperança el que impulsa a moltes famílies a repetir els noms; una suma de l’afecte pels progenitors, de goig per perllongar un llinatge, d’il.lusió d’ésser present en el futur.

Amb aquest nen que comença la vida quan jo la vaig acabant, tinc moltes semblances i aproximacions. La més evident és que només ens separen uns seixanta anys. Som quasi bessons. Ell esta descobrint la vida, el món; jo també, i més perquè soc conscient de moltíssimes més coses que hi ha per aprendre, que no pas ell.

En l’aspecte físic també som parells: ell quasi no sap caminar, jo quasi no puc caminar. Ell no parla, jo no hi sento; per això ens entenen tan bé ell i jo. Ell riu, i jo en tinc el goig d’una alegria elemental compartida.

Aquest nen fa el meu camí, o jo el seu. Una voluntària infantilització pot prendre model d’aquest infant, en la simplificació i reducció de tot el bagatge amuntegat en el viatge de la vida que es va comprovant inútil, fins i tot perjudicial per la quietud i benestar d’un mateix.

La "infància espiritual" propugnada per Santa Tereseta es caracteritza per la confiança i disponibilitat total de l’anima en el Pare Senyor, en el menyspreu i oblit de la pròpia persona en un amor de dependència filial, ansiós de companyia i protecció.

La pròpia insignificança no cuita l’esperit, que ho ignora tot, menys l’amor que el bressola.

L’avenir no inquieta l’escassa imaginació, la memòria està buida de les enormes innanitats que després s’acumulen, i les sensacions son elementals, pures, eixides del goig de la vida rebuda.

Aquest nen es un savi. Encara no ha après tot el munt de coses que, jo ara, fatigosament vaig ignorant per tornar a ser savi com ell.

San Joan expressa aquesta simplificació de la saviesa essencial: "nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hem cregut en ell". Això ja ho sap l’infant sense pensar-s’hi gens, i no li manca res per gaudir-se plenament de la vida i amor rebuts dels Pares.

Nosaltres, els grans hem après, hem descobert moltíssimes coses, que poc a poc esborrem del magí per recuperar les que ja sabíem del principi, les úniques importants que alegren i assosseguen els dies i les nits. I això explica l’enyorament indefinible de la vida, un viatge que cerca el retorn a una benaurança gratuïta que en va lluitem per assolir.

Quan batejaren aquest nen, jo hi era present. Vaig assistir a una nova naixença, la d’un fill de Déu. Ara som germans, ara si que som del mateix llinatge, familiars del Pare Senyor. Vulgues que no, per tota la vida, aquesta altíssima noblesa ens pertany; encara que no es vegi, encara que s’oblidi. Malgrat les aparences modestíssimes, la nostra nissaga és d'herois, i ens reclama una vida cavalleresca.

No cal que sigui llarga per ésser digna, el que ha de ser sempre és filial, cordial i dirigida a encarnar i reviure la semblança del Pare.

La seva benvolença ens empara sempre en un caminar a les palpentes, entre fosques i llums inoblidables. Encara potser farem plegats un tros del camí, mentre jo em faig petit, i el meu net es fa gran.

L’infant farà son camí per la fe, la confiança en els Pares. Ell creu, ell sap qui són el seus pares. Ell creu en els seus pares, està per ells i confia la seva pròpia existència al seu guiatge. Per això els creu, els presta obediència. Vet aquí com la fe es realitza en el verb creure, que significa alhora tres coses saber, confiar i obeir.

Aquest camí de innocència i seguretat, l’home el perd quan s’oblida de que ell és fill de son Pare, quan és desenvolupa en la vida com un orfe al.lienat, voltat de solituds angoixoses i cerca treballosament la seva identitat ignorada i. la seva benaurança indefinible.

Cal retornar a la infància, a no saber parlar ni caminar, a tornar a tenir Pare i res més. Així tot és al seu abast. Jo sóc un avi, que voldria assemblar-se al seu net. Per començar m’anomeno Maria com ell.