EL MEU NÉT

El meu nét es diu Maria com jo. Déu ser una misteriosa esperança el que impulsa a moltes famílies a repetir els noms; una suma de l’afecte pels progenitors, de goig per perllongar un llinatge, d’il.lusió d’ésser present en el futur.

Amb aquest nen que comença la vida quan jo la vaig acabant, tinc moltes semblances i aproximacions. La més evident és que només ens separen uns seixanta anys. Som quasi bessons. Ell esta descobrint la vida, el món; jo també, i més perquè soc conscient de moltíssimes més coses que hi ha per aprendre, que no pas ell.

En l’aspecte físic també som parells: ell quasi no sap caminar, jo quasi no puc caminar. Ell no parla, jo no hi sento; per això ens entenen tan bé ell i jo. Ell riu, i jo en tinc el goig d’una alegria elemental compartida.

Aquest nen fa el meu camí, o jo el seu. Una voluntària infantilització pot prendre model d’aquest infant, en la simplificació i reducció de tot el bagatge amuntegat en el viatge de la vida que es va comprovant inútil, fins i tot perjudicial per la quietud i benestar d’un mateix.

La "infància espiritual" propugnada per Santa Tereseta es caracteritza per la confiança i disponibilitat total de l’anima en el Pare Senyor, en el menyspreu i oblit de la pròpia persona en un amor de dependència filial, ansiós de companyia i protecció.

La pròpia insignificança no cuita l’esperit, que ho ignora tot, menys l’amor que el bressola.

L’avenir no inquieta l’escassa imaginació, la memòria està buida de les enormes innanitats que després s’acumulen, i les sensacions son elementals, pures, eixides del goig de la vida rebuda.

Aquest nen es un savi. Encara no ha après tot el munt de coses que, jo ara, fatigosament vaig ignorant per tornar a ser savi com ell.

San Joan expressa aquesta simplificació de la saviesa essencial: "nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hem cregut en ell". Això ja ho sap l’infant sense pensar-s’hi gens, i no li manca res per gaudir-se plenament de la vida i amor rebuts dels Pares.

Nosaltres, els grans hem après, hem descobert moltíssimes coses, que poc a poc esborrem del magí per recuperar les que ja sabíem del principi, les úniques importants que alegren i assosseguen els dies i les nits. I això explica l’enyorament indefinible de la vida, un viatge que cerca el retorn a una benaurança gratuïta que en va lluitem per assolir.

Quan batejaren aquest nen, jo hi era present. Vaig assistir a una nova naixença, la d’un fill de Déu. Ara som germans, ara si que som del mateix llinatge, familiars del Pare Senyor. Vulgues que no, per tota la vida, aquesta altíssima noblesa ens pertany; encara que no es vegi, encara que s’oblidi. Malgrat les aparences modestíssimes, la nostra nissaga és d'herois, i ens reclama una vida cavalleresca.

No cal que sigui llarga per ésser digna, el que ha de ser sempre és filial, cordial i dirigida a encarnar i reviure la semblança del Pare.

La seva benvolença ens empara sempre en un caminar a les palpentes, entre fosques i llums inoblidables. Encara potser farem plegats un tros del camí, mentre jo em faig petit, i el meu net es fa gran.

L’infant farà son camí per la fe, la confiança en els Pares. Ell creu, ell sap qui són el seus pares. Ell creu en els seus pares, està per ells i confia la seva pròpia existència al seu guiatge. Per això els creu, els presta obediència. Vet aquí com la fe es realitza en el verb creure, que significa alhora tres coses saber, confiar i obeir.

Aquest camí de innocència i seguretat, l’home el perd quan s’oblida de que ell és fill de son Pare, quan és desenvolupa en la vida com un orfe al.lienat, voltat de solituds angoixoses i cerca treballosament la seva identitat ignorada i. la seva benaurança indefinible.

Cal retornar a la infància, a no saber parlar ni caminar, a tornar a tenir Pare i res més. Així tot és al seu abast. Jo sóc un avi, que voldria assemblar-se al seu net. Per començar m’anomeno Maria com ell.

Capitol 2: ELS TALPS

A la primavera, sota l’arbreda de pollancres que revifen els brots vermellosos, s’estén un prat gemat de verd. D’açi d’allà es veuen uns pilonets de terra fresca que trenquen la continuïtat del tapis d’herba. Són els testimonis d’un mon Soterrani, les galeries i forats que fan els talps. Aquests animalets viuen dins els caus que excaven infatigables tota la vida, en una fosca impensada. Son quasi cecs de tan poc mirar, de tan poca llum. Si de vegades foraden amunt i surten de fora la terra on sempre estan colgats, s’espanten de la claror enlluernadora i se’n tornen depressa cap a la nit familiar, deixant aquell piló de terra com a fita d’un intent fallit d’aventura.

Els talps mengen cucs, arrels, insectes i tota llei de brossa mig podrida, que cerquen excavant incansables, esperonats per la gana. Viuen i moren en la fosca d’una mena de catacumbes, que es fan ells mateixos, ignorant tot el que passa, tot el que hi ha un metre per damunt. ;Si ho sabessin! tot l’esclat de la vida primaveral, una simfonia de llums, colors i vida ple de joia i esperances. Els ocells canten la seva alegria, les flors llencen el seus perfums, que els ventets amables escampen.

Els dies i les nits es barallen per oferir albades i capvespres de la més variada frescor i bellesa.

Els blats, les hortes i els fruits maduren. Totes les salvatgines mengen a desdir i s’assadollen de bons menjars i apaguen la set en rieres fresques i delitoses.

I el talp ni se’n adona. Poc ho sospita que hi hagi res més que els seus caus i la seva migrada existència. Tan a prop que té una vida infinitament més bella, més digna i més esplèndida.

Cal no badar, no deixar passar la vida arraconada en la ignorància que s’abelleix en la rutina còmoda però miserable. Cal gaudir de moltes coses que hi ha, que els nostres ulls encegats no veuen. Son ulls i sentits que no van més enllà d’un metre. Amb prou feines percebem el que hi ha a ran de terra, però la veritat és que una mica més alt, un metre per damunt del cap hi ha un altre mon que ha sigut posat a la nostra. disposició pel nostre goig i felicitat i només cal veure’l i posseir-lo. Es tan real com la cosa material és palpable; és tan natural que és sobrenatural. Es una primavera inversemblant.

L’home allarga l’àmbit de la seva existència força més enllà del talp. Té més sentits i fonts de coneixements, que amplien la consciència de la seva vida i del seu entorn. Però si utilitza només els sentits i l’esperona solament les necessitats més vegetatives, descobrirà un mon petit, reduït a la seva pròpia mida i restarà fora de les riqueses i grandeses més grans, que van ser fetes per a ell, i posades al seu abast.

Les fonts de la saviesa son dues. La primera és l’assolida pels sentits i elaborada per l’enteniment, i la segona és la directament aclarida per la revelació del Creador.

Una bona part d’aquesta revelació, els homes de seny la capten amb les seves facultats naturals mentre no les hagin arruïnat amb mals costums o una miserable conducta, llavors es van encegant com els talps. Aquesta part de la revelació es percep i de l’ordre, bellesa i bondat de la creació, que tota ella clama i l’existència i grandesa del Creador, el encara gran desconegut. Però l’altra i més definitiva revelació és la que Déu ha fet, d’assumptes i veritats que l’home mai no hauria pogut aconseguir pels seus propis mitjans. Es tot el que ha dit el Verb encarnat, Jesús Déu i home veritables.

Jesús home ens revela el Déu Pare i moltes altres veritats meravelloses. Ens revela que Déu ens estima, ens ha fet fills i hereus de la seva glòria, destinats a una benaurança impensable. Ens ha donat un nou medi de coneixement i saviesa, més bo i segur que cap altre, que es la fe.
Aquesta és la gran aventura que no tindrà mai el pobre talp, ni els homes sense fe: El descobrir la part sobrenatural allò que esta una mica més amunt de la talla del homes, i que no és menys veritable perquè els talps no en sàpiguen res.

(Avi)

Pròleg. Pensades i Records.

A Na Mercè Botey, als nostres fills Mercè, Marià i Isabel, Rosa, Pau i Goretti, Llorens, Agnès, Núria, Cecília, Martí, Teresa.


OFERIMENT

Ara, en una anticipada tardor de la vida, a precs de la meva muller i dels fills, els vull plaure posant per escrit alguns records i pensades que em vénen al cap, entretenint el meu lleure. No pas perquè les cregui importants ni originals, ni tampoc per cap vanitat amagada; Fora de les suggerències esmentades, crec que això serà una nova experiència interessant.

Escric en un mal català, ple de castellanismes evidents, potser d’algun gal·licisme pretenciós, o d’arcaismes ridículs, fruit de lectures recents. Quasi tot el que sé ho he après en castellà, idioma preciós que he fruit per la seva pròpia bellesa molts cops. Però, ara, quan escric això, penso en català.

El pensament exigeix un idioma. En l’estudi o en la feina, quasi sempre haig de pensar en castellà per raó dels interlocutors o dels termes i referències de la pròpia feina. Però quan penso per a mi tot sol, ho faig en català. Ben be tot sol no, perquè també l’empro amb Déu. Es una bella parla medieval que viu en mi i en moltes altres persones d’aquesta terra, que ens anima en una interior comoditat, que revifa amorosament l’arcana identitat.

Les pensades, crec que son successives deduccions de les relacions dels tresors de la memòria. San Agustí fa subtils i fins i tot enutjoses reflexions sobre això. Però el que vull reiterar és que em sembla que la pensada acaba pensant—se en un idioma. Altres cops, el cap, per no dir el pensament, copsa en companyia de la fantasia, de l’emotivitat i també de la memòria, coneixements nous no deduïts pel treball de la intel·ligència: si son dades sobrevingudes de cop i volta en diem intuïtives, però si son un solatge d’antigues pensades, lectures i fretures, en vull anomenar contemplació. Ací és quan es perd l’idioma, perquè si es vol expressar, de paraula o per escrit l’encant s’esvaeix, la veritat o la bellesa copsada es tornaria retòrica buida. I no obstant aquest exercici coneixedor i cordial crec que es el més enriquidor de l’esperit. Es quelcom fugisser, gratuït i a la vegada fruit de l’esforç del delit.

La major part del temps es passa voluptuosament exercitant la imaginació i apel·lant als records amanits amb l’interès desorbitat d’un mateix. No són ni tan sols pensaments intel·ligents; es tracta de brossa mental que fa molta nosa per la vida. Altres vegades esmercen al temps en adquirir simplement coneixements exteriors per mitja dels sentits, i la lectura principalment. Això és molt profitós si bons són els coneixements adquirits, però cal escarrassar-se molt en dirigir degudament la nostra curiositat, perquè la mala informació és molt pitjor que el desconeixement.

Dit això vull pensar més excusable per mi el prendre la ploma per expressar, malament, pensades innocents, descuidades de mèrit ni utilitat. Son tan sols un entreteniment de l’oci, una entremaliadura manual.

Endemés, jo he llegit llibres dolents, expressant pensaments nocius, bruts o banals, d’autors que s’asseuen a la Reial Acadèmia, o que obtenen premis literaris de gran anomenada, veritablement detestables. Altres cops són llibres que no dient res, ho diuen bé, amb professionalitat. Poques vegades hom se sent satisfet i enriquit de la lectura; s’ha d’ anar a les palpentes si vols triar i llegir un llibre bo, que tingui menys de dos-cents anys de vell. La cosa segura és la que he passat el sedàs del temps. De passada es veu ben palesament el poc que prospera la veritable saviesa, tot sigui dit amb infantil petulància. e

Altrament, tot el que està escrit, és una depuració del que ha estat pensat o parlat, i tan sols per això mereix més respecte del que simplement es parla o es diu. En aquest sentit escriure es un esforç d’humilitat, perquè deixa despullada la vacuïtat, la indigència d’un mateix.
Això porta a escriure amb la confiança de no ésser llegit, fora d’aquelles poques persones que se’n faran paga pel meu efecte.

Marià Vallès i Serra (el avi!!)

Més records...

M'enrecordo que de sobte el papà em deia quan era petita:

-Posa cara de alien!

-Qué es un alien?- deia jo.

-Un monstre.

-Aaggrrrr!

-Més fort! - m'animava el papà.

-AAGGRRRR!

-Molt bé! (mort de riure)

Jo em quedava mirant-lo i pensant: "quina sort de tenir aquest papà que m'ensenya a ser valenta"

Nuria

Un home espiritual

Vaig marxar a estudiar a Pamplona l'1 de setembre de 1990. Tot aquell mes de setembre havia vist el papà diàriament perquè jo ja no treballava i va coincidir que ell estava a l'hospital, de manera que vaig fer molt torns amb la mamà per fer-lo companyia.

Va ser una sort, perquè es trobava be i podíem xerrar tranquil·lament. L'últim dia abans de la meva marxa, com si res, em va dir aquestes coses, que recordo perquè me les vaig apuntar. Em van semblar boniques i interessants per la seva simplicitat, però després va resultar que era el seu comiat, perquè ja no el vaig tornar a veure viu. Per mi son un tresor que em guia sempre i que avui comparteixo amb vosaltres.

No és literal, són les idees. El vocabulari sí era seu.

1) Sobre l'actitud bàsica d'agraïment:

"Actitud d'agraïment. Déu ha creat animals i plantes...i ens ha creat a nosaltres els homes. Ademés, nosaltres ens en adonem, quina felicitat! Podem gaudir de la naturalesa creada, camps, boscos, muntanyes...

L'el.lement bàsic que defineix un home espiritual és l'agraïment: adonar-nos de tot, fins i tot agrair que ens n'adonem (hi ha molts que ni se'n adonen); i dintre d'aquest agraïment està l'amor: estimar a Déu és senzillament seguir el camí en que ens trobem (alegria perquè Déu fins i tot s'ha ocupat de pensar-nos un camí)".

2) Sobre sentir-se en mans de Déu:

"Ho important és saber que estem en mans de Déu, tranquils, sense dramatitzar ni sentir-se heroi.

El que nosaltres sabem és molt poc, quasi res. Déu no ens ha tramés tot el que sap. Hi ha coses en un clarobscur, pot ser Déu ho ha fet volent; no en sabem".

Un altre d'aquells dies em va dir amb els ull humits i convençut "resa per mi perquè Nostre Senyor tingui pietat dels meus pecats".

Va ser molt bo i valent.

Ceci

Biografia: Marià Vallès i Serra

Marià Vallès i Serra va néixer el 27 de juny de 1927, fill de Marià Vallès i Moragas i Rosina Serra i Sian. El matrimoni s’havia celebrat el 26 de novembre de 1924 a l’església de la Concepció.

Marià era el segon fill. El primer, també anomenat Marià, va néixer abans d’ell però va morir per deshidratació al cap de pocs mesos: es conserva una foto del nadó mort. En néixer el segon fill, i per protegir-lo de possibles infeccions i contagis, la família passà llargues temporades al Mas Trullàs a Mura que Marià Vallès i Moragas posseïa junt amb els seus quatre germans.


Infància
Vivien a un pis, que ara no existeix, tocant a l’església dels Josepets de Gràcia, prop de la plaça Lesseps. Al set anys va anar a l’escola dels Germans de la Doctrina Cristiana, La Salle de Gràcia. Marià va fer la Primera Comunió a Lourdes, on hi anà amb els seus pares en cotxe.

El seu pare era químic i treballava en l’empresa familiar Vallés Hermanos a les Corts. Li agradava viatjar amb cotxe i era afeccionat a la fotografia; també li agradava col·leccionar postals i segells. Era educat, endreçat, metòdic i charmant. Llegia novel·les en anglès, i especialment llibres d’exploradors i viatges arreu del món. La seva mare Rosina, filla d’un industrial tèxtil del Poblenou, era molt sensible i dolça.

Com la fàbrica Vallés Hermanos importava productes de la casa William Pearson de Londres, viatjava sovint a Anglaterra per tractar amb el seu representant Mr. Smith, acompanyat de la Rosina que parlava be l’anglès, i es va fer una amistat entre els dos matrimonis.

Fins que no anà a l’escola, passava moltes estones amb l’Antònia Torrellas, una dona gran que el cuidava, l’entretenia tot el dia i el portava a passejar per la Barcelona antiga i li explicava moltes històries. Anaven sovint al port a berenar pa amb xocolata a les escales de les golondines, i a visitar l’església de Sant Jaume al carrer Ferran i la del Pi. L’Antònia li va transmetre la seva devoció, com testimonien el crucifix i la relíquia de Sant Josep Oriol que el llegà.

La família vivia amb senzillesa, fent estades a Sant Hilari Sacalm amb els cosins Serra, o a Trullàs amb els cosins Vallès. A Barcelona visitaven sovint la Torre Blanca al carrer d’Emancipació, casa dels cosins Pastor i Vallès, i també la torre del carrer de Pomaret on vivien els cosins Ruiz i Vallès.


La guerra civil
Quan tenia nou anys esclatà la guerra civil. El mateix dia de l’alzamiento va ser assassinat el seu oncle Joan Serra Sian, a la seva masia de Can Coll de Cerdanyola. L’empresa Valles Hermanos va ser col·lectivitzada, però els obrers permeteren als germans Vallès continuar treballant-hi, això sí, en qualitat d’obrers. N’hi havia un que feia de líder, que anomenaven el boleru perquè el seu comès a la fàbrica era fer les boles de naftalina, que tenia un pistolon, i els va dir que ell els protegiria si algú els molestava, però en realitat era ell mateix el que feia més por.

Marià i Rosina s’establiren a una casa de Torrelles de Llobregat propietat de l’àvia materna, Montserrat Sian Lafont. Passaren un fred horrorós i molta gana. Havien de dinar amb l’abric posat, i de menjar sovint tan sols hi havia farinetes. La mare Rosina comprava fruita al poble i anava a Barcelona per canviar-la per carn. El petit Marià es dedicava a tocar la flauta i a recollir herbes per als conills i gallines que criaven.

Quan el març de 1938 els aliats italians bombardejaren Barcelona, Marià pare va ser testimoni d’una de les bombes caigudes a la Gran Via, de la qual es va salvar pels pèls. En sonar les alarmes es va refugiar en una porteria, però s’hi ficà després un home amb una bicicleta tan enfangada que ho embrutava tot, i Marià sortí i es canvià a la porteria del costat. El resultat va ser que la primera porteria va quedar destrossada i tots morts. Va tornar a Torrelles esparverat de l’horror que havia vist, fent tot el trajecte a peu. Sembla que va arribar esgotat i enfebrat i que aquest fou l’inici de la seva malaltia.

Va deixar d’anar a la fàbrica. A Torrelles va fer amistat amb l’aquarel·lista Gabriel Amat, amb qui es dedicà a pintar aquarel·la en aquells dies de guerra. La majoria de les aquarel·les de Marià pare, impressionants pel seu color, estan ara al Mas Garriga.

Quan hi havia perill els homes s’emboscaven per les muntanyes de l’Ordal, com van fer per exemple els últims dies de la guerra quan ja els republicans estaven en retirada. El pitjor tràngol va ser el dia de l’entrada dels nacionals. Marià pare s’havia emboscat quinze dies amb altres quatre, esperant el final de la guerra. Com feia tant de fred un d’ells s’entestà a fer un foc i una columna de milicians en retirada els va veure i els va empresonar. Anaven caminant en columna pel bosc quan a dalt la carena irromperen els nacionals i en mig del desordre i del foc creuat Marià i els altres presoners apretaren a córrer i pogueren escapar.

Aquell dia el petit Marià, que tenia llavors 11 anys, va veure arribar el seu pare sa i estalvi junt amb les tropes nacionals que entraven a Torrelles amb la bandera espanyola. L’entrada de Franco va suposar la fi del terror i el retorn a la normalitat.
Joventut

S’establiren de nou a Barcelona, al carrer Major de Gràcia núm. 193, pis 5è, cantonada amb el carrer Carolines, en una finca edificada pels germans Vallès i Moragas en terrenys heretats de la seva àvia paterna, Consol Barret i Carafí, dita la Mamita. Cadascun dels germans tenia un edifici en aquell indret després de repartir-se’ls a sorts.

Rebé una educació molt rigorosa a l’escola dels Jesuïtes de Casp; allà va fer amistat amb Alfons Thió. Cada any feien dos cursos, per recuperar el temps perdut durant la guerra. Va ser un noi estudiós i responsable i es va arribar a plantejar de ser jesuïta però no trobà les portes obertes.

Els estius anaven a Sant Hilari on trobava el seu cosí Emili Serra i Espasa, i l’amic Lluís Soucheiron, amb qui s’afeccionà a construir flautes de canya. També anaven de tant en tant a la masia de Trullàs. Allà caçava pels boscos conills i aus amb els seus cosins, especialment l’Oriol Pastor i Vallès, els germans Xavier i Àngel Ruiz Vallès, Josep Vallès i Pla; i els germans José Manuel i Rafael Calzado de Castro que eren tècnicament d’una generació superior però de fet eren com cosins.

Amb el seu pare, el seu oncle Ramon Vallès i el seu cosí Josep, va fer nombroses estades a Menorca on es dedicaven a la caça; una vegada van fer la volta a la illa en barca, acampant a les platges. També va fer alguns viatges d’estudiant a ciutats europees.

Va estudiar dret com el seu avi patern. De la universitat ve l’amistat amb Joaquim Xicoy i Bassegoda, Pep Carrasco i Azemar i Mateu Serra Vidal. Feia classes de violí amb el mestre Carbonell.

Va fer el servei militar a Girona. En ser estudiant, va fer una mili reduïda. Va passar tres mesos a Santa Fe del Montseny i després dos estius als quarters de la ciutat de Girona. Es conserven cartes escrites als seus pares durant aquests anys. A la mili va aprendre a jugar al bridge, que després l’ensenyà als seus cosins.

A causa de la ferotge repressió del catalanisme, va estar a punt de suspendre la mili només pel fet de ser nebot d’Arístides Vallès, que estava fitxat com a catalanista pel seu viatge Sàhara-Niger de l’any 1932 amb Nicolau Rubió i Tudurí, Joan Botey i altres dos en un camió amb la senyera catalana. Per sort un amic l’avisà de les intencions del capità de suspendre’l, i a través dels Calzado aconseguí la influència necessària per evitar-ho.

A Girona assajava el violí a la casa dels Ordis i la dels Thió. De vegades Marià pare i Rosina anaven a veure’l a Girona, i fruit d’aquestes estades i del consells del pare d’Alfons Thió, van saber que el Mas Garriga estava en venda. Marià i Rosina volien comprar una propietat rural ja que la gana passada en els anys de la guerra els impel·lien a assegurar-se unes terres per si de cas. Van comprar el mas l’any 1949 i hi van realitzar algunes obres.

El seu pare Marià ja estava molt malalt, i morí als 54 anys el 18 de novembre de 1951, a la seva casa de la Diagonal on s’havien traslladat. Poc després de la seva mort entrà la Pili Aranda al servei de l’àvia Rosina. Quan va morir el seu pare, Marià tenia 24 anys; d’ell conservà el costum de resar cada dia el rosari, i també l’afecció a pintar aquarel·les.


Mercè Botey
Marià havia conegut la Mercè Botey per ser d’una família emparentada, els Guarro, ja que era cosina dels seus cosins. Havien coincidit en dos campaments que organitzava el pare de la Mercè, Joan Botey i Riera, a Estós i Noarre; i també en algunes excursions de diumenge en autocar al Montseny i Montnegre. Marià hi anava amb els seus cosins Àngel i Oriol, i aviat se’ls conegué com “el trio de la benzina”.

Els tres nois també participaven en la comèdia que cada any s’organitzava per Nadal a la casa dels avis de la Mercè Lluis Guarro i Assumpta Tapis. Una de les obres era sobre les aventures d’una família en un bosc, on Marià feia de pare i Mercè de bruixa junt amb la seva germana Guida. Una altra obra que representaven era Les figures del pessebre de Joan Llongueres i Badia.

Com hi havia una diferència d’edat de 5 anys no era previsible una relació entre els dos. Tot i així un bon dia ell s’hi va declarar, i al cap d’uns mesos es va iniciar la relació de prometatge. El juny de 1953 Marià va anar a Anglaterra acompanyant la seva mare a la coronació de la reina Isabel, i en aquell viatge s’enyorà tant que s’adonà de com n’estava d’enamorat. Aquests sentiments quedaren reflectits en les boniques cartes que li envià des d’allà.

Es casaren el 22 d’octubre de 1954 a l’església de la Mercè i s’establiren a un pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries fins que amb l’arribada dels primers fills es traslladaren al segon pis del carrer de Torras i Pujalt 34, que van comprar amb els diners de la venda de la seva part de Trullàs a l’oncle Arístides Vallès. El viatge de noces va consistir en una estada al Hotel Mediterrani de Calella de Palafrugell i un recorregut per Ginebra, Paris i Brussel·les.

Ell portava un despatx d’advocats. Al cap de cinc anys treballà com a gerent de l’empresa tèxtil familiar Serra al carrer d’Almogàvers A causa dels canvis tecnològics aquesta empresa plegà als anys 1960, i els cosins es repartiren els terrenys. Marià construí un edifici en la seva parcel·la del carrer d’Àvila 112 dissenyat per Xavier Ruiz i Vallès i el vengué a la Kelvinator per 8 millons de pessetes. Llavors treballa dirigint la fàbrica de coberts Sala i París del carrer de Regomir, que ell modernitzà fabricant en acer inoxidable innovadors dissenys importats d’Alemanya.

Alhora treballava com a advocat de l’escola Xaloc de l’Hospitalet, de la qual fou fundador junt amb Daniel Fernàndez i Jaume Amor, la qual donava formació de qualitat als nois dels nous barris perifèrics. També col·laborava en la fàbrica de productes químics Valles Hermanos, que llavors s’especialitzà a fabricar naftalina, i que per aquells anys es traslladà des del carrer de Massini de Les Corts a les noves instal·lacions del Prat de Llobregat.

Va ingressar en l‘Opus Dei l’any 1960, que el va ajudar a aprofundir en la seva espiritualitat, precisament en el camí de la seva vida. Anys abans, cap a 1955, hi havia ingressat el seu cosí Àngel, amb gran oposició familiar. Visqué a l’Argentina durant uns 20 anys, després retornà i s’ordenà sacerdot a Roma i realitzà el doctorat sobre els primers cristians, i se’n tornà a l’Argentina; però venia a Barcelona de tant en tant. Entre els dos s’establí una correspondència epistolar d’amistat profunda que no es pot llegir sense emoció.

Van anar arribant els fills, d’un en un fins a deu. Primer estiuejaven al juliol a Camp de Mar a casa dels avis Joan Botey i Núria Guarro; a l’agost a Sant Hilari, a la casa de la besàvia Montserrat Sian, dita pels nens àvia petita, i al setembre al Mas Garriga. Després passaren alguns juliols amb la troupe a Can Casas d’Alella, propietat de l’àvia Núria Guarro i Tapis, i agost i setembre al Mas Garriga.

Al Mas Garriga hi vivien als anys seixanta la segona generació dels masovers Teixidó: Pere, la seva dona Magdalena i els fills. Hi tenien unes 15 vaques, quatre porcs, gallines, oques i conills. Cap a 1970 van entrar com a masovers els Vidal. Però el 1972 en Francisco Vidal es va fer mal i no podia treballar: aquell estiu la família s’establí al Mas on tots els fills van treballar canviant tubs. Aquest és l’inici de la decisió de passar tots els estius i els caps de setmana al Mas Garriga:

Cada dissabte la família es traslladava en dos cotxes al Mas, sovint també amb l’àvia Rosina i la Pili. Els cotxes van ser un peugeot, un sis-cents, un renault 4, un seat 124 familiar blanc, un seat 1430 platejat que havia estat de l’avi Joan... Els primers anys hi anaven per la carretera de la costa, en un viatge de més de 4 hores, fins que es va construir l’autopista abans dita a-17, on sovint hi havia cues. Al Mas no hi havia calefacció i calia fer llenya, i per això Marià construí un cavallet de troncs per tallar-la amb una serra, mentre els fills anaven pujant els petits troncs.

Cap al 1960 la seva mare Rosina que era una dona molt treballadora es va decidir a edificar un bloc d’apartaments a Sitges. Va comprar un terreny al carrer d’Espalter i va encarregar el projecte a l’arquitecte Gabriel Amat que va fer un disseny molt modern i bonic. Com que el negoci del turisme estranger va resultar molt bo Marià va fer edificar un altre edifici en la parcel·la contigua, al carrer de Benazet. La Rosina passava allà tots els estius amb la Pili entenent-se amb els seus clients, que inicialment venien de Dinamarca.

Marià continuava amb l’afecció a la caça. El pont de la Mercè acostumava a fer una cacera d’isards a Benasque. Un any hi va convidar el Rafa Calzado i el qual el correspongué convidant-lo a dues monteries pel sud i centre d’Espanya per caçar cérvols. També va fer alguna escapada romàntica amb la Mercè: un estiu, cap a 1970 van fer un merescut creuer de quinze dies pel Mediterrani que els portà fins a Grècia.

La malaltia
El novembre de 1972 va patir un accident al passeig de Colom: quan entrava al seu cotxe un autobús que passava l’envestí i en conseqüència perdé el ronyó bo. Va estar sagnant molts dies i per tant no es podia dialitzar: es trobava prop a morir, internat a la clínica Sant Josep. Es va salvar pels pèls quan el van poder dialitzar. El portava el doctor Lluís Revert i Torrellas, que va demanar transfusions perquè Marià tenia la sang del grup RH negatiu, un tipus molt minoritari; gràcies als contactes de Rafa Calzado es van presentar 10 ó 12 donants, però al final no van fer falta.

Va passar, però, tres ó quatre mesos internat ja que el van operar per treure el ronyó espatllat que tendia a infectar-se. Mentrestant la Guida i el Josep Anton venien cada tarda a fer de pares, cosa que va fer als nens molt més lleugera, fins i tot divertida, la situació. Aquell Nadal Marià estava a l’hospital i l’endemà tots els seus fills el van anar a veure en autobús, dirigits pels grans Mercè i Marià: va ser un dia memorable.

Es dialitzava tres dies a la setmana. Les diàlisis duraven 6 hores, després només 4. Al cap d’uns anys, per fer la diàlisis menys farragosa, es va muntar una habitació de diàlisis a casa, alliberada gràcies al fet que van comprar el pis de baix de la mateixa finca on s’instal·laren els quatre germans grans. El material el proporcionava l’Hospital Clínic. L’infermera era la seva dona Mercè; es dialitzava dimarts, dijous i diumenge a la tarda i en sortia planxat amb la tensió baixíssima. A causa de la fístula va deixar de tocar el violí.

Durant les llargues tardes de diàlisis es dedicava a resar, a xerrar amb els familiars o amics que el visitaven, a llegir i especialment a estudiar la revista francesa L’Elevage, dedicada a les explotacions ramaderes, i decidí implantar el sistema d’estabulació lliure al Mas Garriga. Construí la nova estabulació i una moderna sala de munyir espina de peix; amb els fills hi posà la tanca de troncs; amb un crèdit comprà vaques lleteres i emprengué amb el seu entusiasme característic una aventura que el tingué ben entretingut.

Juntament amb els seus cosins Marià va vendre la casa del carrer Anselm Clavé (abans dita Dormitori de Sant Francesc) on havien nascut els Vallès i Moragas i que era un indivís.

Malgrat la greu malaltia Marià i Mercè van transmetre als fills una sensació de normalitat, fent la vida de sempre, això si, amb limitacions que els fills no percebien. La Mercè es va comportar amb una fermesa exemplar, renunciant al que fes falta per fer costat al seu marit. I Marià, que no es queixava mai, va mantenir l’ànim, fins al punt que la diàlisis no l’impedí fer alguna altra cacera, com la de la cabra hispànica als Ports de Bezeite que l’omplí de satisfacció.

L’any 1979 Marià i Mercè van celebrar les seves noces de plata amb una missa i una gran festassa al club El Polo, i amb un viatge a Roma.

Va ser un gran lector: història, dret, psicologia, espiritualitat... Això i la seva bona memòria que el permetia retenir el que llegia feia que la seva conversa fos molt interessant. Els últims anys va descobrir la literatura catalana i gaudia llegint les cròniques medievals de Jaume I, Ramon Muntaner i Bernat Desclot.

Amb la democràcia van aflorar en ell paraules de llibertat i catalanitat fins llavors amagades. Era de temperament simpàtic i comunicatiu. Com a pare era amatent i carinyós. A causa de la malaltia de vegades es mostrava distant, com cansat; i quan volia alliçonar, era de vegades dur, especialment amb els nois: pot ser per l’educació repressiva de la seva infància que l’impedia manifestar els seus sentiments. Però alhora era molt humà, expansiu i gran conversador: només calia enganxar-li un bon dia que es trobés mitjanament be i tenir un bon tema.

L’any 1987 va patir un vessament cerebral i la seva salut quedà molt malmesa. Es trobà sobtadament envellit, reduí la seva activitat professional, s’accentuà la sordesa. Per sort ja havien arribat els primers nets que l’alegraren enormement la vida. I també per sort es va decidir, a precs insistents de dona i fills, a escriure alguns aspectes del seu personal mon, llegant-nos el Pensades i Records.

Morí el 28 de novembre de 1990, a la seva habitació del carrer Torras i Pujalt, deixant als fills un impressionant testimoni d’acceptació de la malaltia per amor a Jesucrist.

Records, capitol 2

Rampellut, el papa tenia també , de forma destacada aquesta qualitat, o defecte ves tu a saber. A vegades, no sempre, era del tot imprevisible; el més gros, el més rar, el més insospitat, podia succeïr en qualsevol moment. Es veu que es un gen autèntic i genuí d’una raça ja extingida, que va florir allà el segle XIX a Manresa, i responia per Homo Vallesis. Bé doncs, jo n’he conegut dos exemplars integres , al natural, i similars fins a nivells inversemblants. No us ho podeu imaginar, potser la Merçe i la mama podran donar-vos més detalls. Desde luego no poden ser sinó el papa, i el seu mirall genètic el Tio Arístides ( per els ignorants: oncle del papa, es a dir germà del seu pare, Marià Vallès i Moragas, i per tan tio-avi meu, i a la vegada el meu padrí –aquest seria un altre tema , i quin un…- ).

Bé doncs ara recordo dos facècies , en aquestos casos diguem-ne positives , de clares manifestacions ancestrals.

El papa, segurament per la malaltia , no va ser , de gran, un esportista d’allò destacat, no feia footing , ni res d’això. Era caçador, caminava fort, i poca cosa més. Ara els pares anem als partits de futbol dels nens i bueno, sembla que si no t’hi dediques creixeran amb traumes i buf... Bé llavors , de tot això , res de res. Jo no vaig anar mai al futbol amb el papa, ni de lluny.

Doncs amb aquest ambient , ves que un bon dia érem estiuejant a Can Casas (Alella), i el papa tornava de Barcelona on havia anat a treballar , com cada dia.

Be , era un divendres i dons venia potser il·lusionat per passar un fi de setmana “esportiu” i “en familia”, tot ben extraordinari. No sabrem mai que se l’hi va girar, perquè allò del gens va en serio, no té explicació plausible, però el recordo que va baixar del cotxe , i en mig de grans escarafalls, com feia quan estava excitat, i el món se l’hi feia petit, va treure uns paquets i unes caixes plenes d’equips deportius, , que en definitiva era tot un kit per quatre persones per jugar al badmington!!!!! potser algú no sabeu ni que es això. Bé , havia comprat una xarxa, les cordes per limitar el camp, les raquetes, les plomes, i no se si hem deixo algo. Però el més fort va ser les profundíssimes i llarguíssimes explicacions sobre com i quan jugar, i com s’agafava la raqueta i com donar els efectes, i més i tot i que se jo. No se d'on va treure aquella boirada, però les següents setmanes no havia res al món fora de jugar al badmington aquest. No cal dir que passat un temps, la febrada va marxar tan de cop com havia arribat. Mai mes varem tornar a jugar.

Lo bo de la gent es que ,siguin com siguin , mirin de ser constants , i així els del voltant ja els podem reconèixer i anar acomboiant-los. El papa no tenia falsa, i com l’assumpte que us he explicat , no va ser l’únic, en va fer d’altres. I de la mateixa arrel. Ell debia patir perquè no fèiem prous jocs i esports en família, i no sabia com fer-s’ho per donar alè a noves aficions, be , o almenys potser fora així. Un altre dia, anys mes tard, érem al Mas, també al estiu, i va descarregar un munt de “gafes” i “patos” per fer submarinisme, ara en dieu snorkel. Pero no, ni dos ni tres, en va portar mitja dotzena de cada , per tota la família. M’assembla que eren Nemrod, que l’hi aconseguia un Guarro, o potser eran Duarry , dels Fargas. Be ,no se d’on sortia tot allò, pero era increïble la rauxada .

El mon submarí l’hi agradava molt, i quan anàvem amb ell, molt poques vegades , a la platja , a Platja d’Aro, ell sempre ho feia, poc rato , però, perquè era també molt fredeluc. Bé ,doncs a la descarregada submarina , va seguir també una llargues instruccions de com havíem d’usar tots aquells estris. Aquesta afició sí va durar temps , i alguns encara ara ens agrada molt de mirar sota l’aigua..

Be , apa , ja coneixeu una mica més del vostre avi, i axins potser enteneu millor l’anar i venir dels Land Rovers i del burrus....

Marià V.