Pròleg. Pensades i Records.

A Na Mercè Botey, als nostres fills Mercè, Marià i Isabel, Rosa, Pau i Goretti, Llorens, Agnès, Núria, Cecília, Martí, Teresa.


OFERIMENT

Ara, en una anticipada tardor de la vida, a precs de la meva muller i dels fills, els vull plaure posant per escrit alguns records i pensades que em vénen al cap, entretenint el meu lleure. No pas perquè les cregui importants ni originals, ni tampoc per cap vanitat amagada; Fora de les suggerències esmentades, crec que això serà una nova experiència interessant.

Escric en un mal català, ple de castellanismes evidents, potser d’algun gal·licisme pretenciós, o d’arcaismes ridículs, fruit de lectures recents. Quasi tot el que sé ho he après en castellà, idioma preciós que he fruit per la seva pròpia bellesa molts cops. Però, ara, quan escric això, penso en català.

El pensament exigeix un idioma. En l’estudi o en la feina, quasi sempre haig de pensar en castellà per raó dels interlocutors o dels termes i referències de la pròpia feina. Però quan penso per a mi tot sol, ho faig en català. Ben be tot sol no, perquè també l’empro amb Déu. Es una bella parla medieval que viu en mi i en moltes altres persones d’aquesta terra, que ens anima en una interior comoditat, que revifa amorosament l’arcana identitat.

Les pensades, crec que son successives deduccions de les relacions dels tresors de la memòria. San Agustí fa subtils i fins i tot enutjoses reflexions sobre això. Però el que vull reiterar és que em sembla que la pensada acaba pensant—se en un idioma. Altres cops, el cap, per no dir el pensament, copsa en companyia de la fantasia, de l’emotivitat i també de la memòria, coneixements nous no deduïts pel treball de la intel·ligència: si son dades sobrevingudes de cop i volta en diem intuïtives, però si son un solatge d’antigues pensades, lectures i fretures, en vull anomenar contemplació. Ací és quan es perd l’idioma, perquè si es vol expressar, de paraula o per escrit l’encant s’esvaeix, la veritat o la bellesa copsada es tornaria retòrica buida. I no obstant aquest exercici coneixedor i cordial crec que es el més enriquidor de l’esperit. Es quelcom fugisser, gratuït i a la vegada fruit de l’esforç del delit.

La major part del temps es passa voluptuosament exercitant la imaginació i apel·lant als records amanits amb l’interès desorbitat d’un mateix. No són ni tan sols pensaments intel·ligents; es tracta de brossa mental que fa molta nosa per la vida. Altres vegades esmercen al temps en adquirir simplement coneixements exteriors per mitja dels sentits, i la lectura principalment. Això és molt profitós si bons són els coneixements adquirits, però cal escarrassar-se molt en dirigir degudament la nostra curiositat, perquè la mala informació és molt pitjor que el desconeixement.

Dit això vull pensar més excusable per mi el prendre la ploma per expressar, malament, pensades innocents, descuidades de mèrit ni utilitat. Son tan sols un entreteniment de l’oci, una entremaliadura manual.

Endemés, jo he llegit llibres dolents, expressant pensaments nocius, bruts o banals, d’autors que s’asseuen a la Reial Acadèmia, o que obtenen premis literaris de gran anomenada, veritablement detestables. Altres cops són llibres que no dient res, ho diuen bé, amb professionalitat. Poques vegades hom se sent satisfet i enriquit de la lectura; s’ha d’ anar a les palpentes si vols triar i llegir un llibre bo, que tingui menys de dos-cents anys de vell. La cosa segura és la que he passat el sedàs del temps. De passada es veu ben palesament el poc que prospera la veritable saviesa, tot sigui dit amb infantil petulància. e

Altrament, tot el que està escrit, és una depuració del que ha estat pensat o parlat, i tan sols per això mereix més respecte del que simplement es parla o es diu. En aquest sentit escriure es un esforç d’humilitat, perquè deixa despullada la vacuïtat, la indigència d’un mateix.
Això porta a escriure amb la confiança de no ésser llegit, fora d’aquelles poques persones que se’n faran paga pel meu efecte.

Marià Vallès i Serra (el avi!!)