23 nov. 2010 records capitol 1er

Un del trets més significatius del papa és que era molt rigorós, dur, recte, diguem honest entre el que pensava d’acord amb les seves idees, i el que feia. Era d’una coherència total, extrema. Era tan tan, que per mi , era asfixiant, era un nivell sobrehumà, on jo pensava que no hi sería mai, i de fet no l’hi arribo ni a la sola de la sabata que es diu; és per això que més que dur o rigorós, el que tenia era un nivell altíssim de autoexigència.

Desprès, he vist a la vida que, algunes vegades, el que vols per tu ho mires d’impossar als altres , i clar, és conflicte segur.

Com jo era el primer fill mascle, i amb el seu nom, i amb el masclisme normal de l’època, doncs ja podeu imaginar, no hem treia la vista de sobre. Amb una constància fèrrea va mirar de educar-me , com ell pensava que havia de ser, i em va dedicar mil.lers d’hores , segur a resar, però també a explicar m-ho i a seguir-me el rastre, i el pitjor, o el millor, a corregir-me a tot hora i de totes las maneres possibles.

Ja podeu imaginar que no l’hi estic més que agraïdíssim, doncs tot era pel meu bé, i les bronques i garrotades, que alguna hi va haver-hi, eren solsament una de cada deu que hem mereixia, i per tant hem sortien barates.

Ara donaria qualsevol cosa per recordar tot el que em deia. Quan m’agafava per banda, desprès que ell ho hagués rumiat a fondo, temps i temps, allà ajagut a la diàlisis, Mare de Deu, quines filípiques , bronques monumentals, una catarata de raonaments, tots filats, i fonamentats en la mismisima doctrina celestial i a la vegada en el mateix mismissim Aristotel , i tota la cort grega i romana, i citant de continu als clàssics de la Bernat Metge, barrejat amb biologia, història mundial i la conquesta d’Amèrica .

Era imparable, no podies fer més que mirar de sobreviure, un dia ho entenies, altres anaves dient que si, i esperar que escampi.

Ara que us ho explico, encara tremolo, aquella oratòria rocosa, res a contestar , res de diàleg; qui podria estar a aquell nivell teològic, filosòfic, pedagògic, i ..... Fins i tot la mama marxava, per posar-se a cobert, o l’hi deia “Mariano, no t’ho prenguis tan fort...” , i mentre el afectat era allà , normalment dret , firmes, a la diàlisis, estabornit, acollonit, empenedit de las bestieses de coses que havies arribat a fer malament, tantes coses, tants errors fatals que havien provocat la enèsima bronca, malifetes que encebaven la torrentera, nuvolades tormentoses que amenaçaven la pau del cap de setmana, normalment.

Hem puja la pressió solsament de recordar-ho. Us ho dic en serio, era un cas únic. Jo no m'he tornat a trobar a ningú a qui l’hi importin tant les meves misèries, que em dediqui tant i tant temps i esforç a mirar de reconduir-me cap allà on hauria d’haver anat.

És clar, més endavant ja ho vaig comprendre. És l’amor, és l’amor d’un pare per un fill, la raó que movia al papa a fer el que feia. Un amor gegant, com tots els seus, a la mama, a Nostre Senyor, a tots nosaltres. Fins i tot, a les vaques les estimava fora de mida. És cert que era un home fora de mida; mirant la seva vida tot l’hi venia gran o petit, no en tenia mai prou amb el que en diríem normal. Per això el recordem com un pare excepcional, que no va tenir deu fills , sinó un més un, més un, més un...Es va ocupar de tots, pensava en tots posant-los en fila al cap..Mare de Deu, quin gegant.

Us explicaré alguna anècdota, encara que no vingui a cuento.

Quan ja era molt malalt, un dia em va voler explicar el com i el que del seu testament. Ja podeu imaginar , si ell ja feia respecte, amb aquest menú, la cosa havia de ser seria. Doncs arrenca l’home dient que “...jo us estimo a tots per igual...” ves que l’hi has de dir. I tant , i tant.. “i per això he pensat en el que cadascú necessitarà, i jo l’hi deixaré per ajudar-lo, però potser no serà igual per tots, perquè la igualtat no es la justícia. La justícia es l’amor que us tinc a tots...” , i ale fot-l-hi , imagina't que havia de dir jo. Bé, doncs va anar repassant un per un els germans, i va dir i va anar disposant el que l’hi assemblava.

En el fons, era una mica de rabieta o indirecta, per fer-me saber que no trobava “perfecte” la forma en que el seu sogre, el meu avi Joan Botey, havia fet amb les seves sis filles, que s’ho havia fet fàcil deixant que s’ho dividissin tot en sis part iguals, com si això fos “per se” raó de justícia. Bé, doncs quan vàrem arribar al Llorenç , tenia el papa un problema, perquè no l’hi sortia que podia aquest nano , que potser tenia 18 o 20 anys, necessitar. Va estar rumiant una estona, i al final va aixecar la veu, “si home ja ho tinc, l’hi deixaré un pis del carrer de Carolines, perquè quan acabi la carrera –estava a mig fer de arquitectura- s’hi possi un despatx”. Ell ho va trobar rodó, i jo naturalment vaig respirar de poder anar endavant, i que ja érem a més de la meitat dels deu germans. Quin dia.

Un altre dia, aquesta també es bona , doncs dona idea del rigor i l’austeritat que feia que tot l’hi era massa. Un dia ja cassat i amb un o dos fills, la Isi i jo varem aparèixer al Mas amb un cotxe nou. Era el primer cotxe nou de trinca que m’havia comprat a la vida, i vaig arribar tot orgullós, amb la meva familieta , el cotxet comprat amb suós, etc. El cotxe en qüestió era un Opel Kadett, un cotxet familiar mitjà, però bufo. Si ara el veiéssim diríem que és d’un marroquí d’aquests que travessen Europa a l’estiu. Bé, però llavors, i per ell , allò era massa; em ve, s’ho mira així una mica de costat, i al més pur estil del Tio Aristides, arranca i diu..”apa noi , t’has comprat un sporrtt –marcant fort la erra i ta te-, vols dir que feia falta...”. Encara ara no sé ni que l’hi vaig dir, la meva il·lusió, els estalvis, tot a la merda, una sensació de haver-me tornat a equivocar...uf; ja n’era de difícil. Però ell raonava en un altre disco, és veritat, qualsevol comoditat era per ell un luxe, i això ni parlar-ne , ell no se’n admetia ni un.

Recordo mes anècdotes de la seva inclinació franciscana, l’hi hagués agradat viure amb no res, tot l’hi sobrava. Isi te’n recordes? quan ens anàvem a casar, ell ja era fotut però ens portava per la casa i anava dient , “ això també endust-ho, el llit, i las cadires, si home això també , Isi mira que bonito- en castella per convèncer-la millor”, era increïble. Tot ho volia regalar , “...això no ho faig servir, no ho necessito, oi Merçe?...”. És ben clar que no va viure enganxat a els béns materials. Paso a un altre camp, però com deia l’avia Nuria “els bens materials no m’impressionen” Ho recordeu? , aixo ho deia envoltada de minyones, però és cert que el seu esperit era per sobre de tot alló. Al cel són tots dos. I nosaltres que sapiguem anar-hi. Amen.

Mariano