Tinc molta sort d'haver tingut aquest pare que em va ensenyar sense gaires paraules el truqui de la vida: saber-se en mans de Déu.
Tinc mala sort que es va morir bastant aviat. Però tinc molta sort d'assemblar-me a ell, encara que no se si seria valenta com ell per afrontar una malaltia així: suposo que m'hauria de posar a resar per trobar la força de Déu!. Ell no es queixava mai i a mi sincerament m'encanta queixar-me.
No em queixo de res, però l'enyoro molt i m'encantaria parlar-li del Toni de la Gemma i de l'Ignasi, i que els conegués.
Ara be, dit això, em dedico a viure la meva vida i d'alguna manera reprodueixo les coses que he après d'ell: així curo la ferida i em quedo ben contenta i agraïda.
Es podrien dir moltes coses, però ara destaco que per part seva va viure la vida amb plenitud, amb valentia, amb coherència. Olé.
Ceci
Realmente, qué feliz hubiera sido el avi ahora con la super familia que habéis creado sus hijos. Tantos nietos... te imaginas el dia de reyes con el avi en el mas? Seria increible...
ResponderEliminarJo, Ceci, pero no te pongas triste, ¿sabes por qué? Porque él te mira desde el cielo y sonríe, le hace feliz ver la familia que has creado. Tus niños, tu casa, tu marido... Debe estar tan orgulloso!
Paz
Si, se le caeria la baba con los Biada!!
ResponderEliminar