A Na Mercè Botey, als nostres fills Mercè, Marià i Isabel, Rosa, Pau i Goretti, Llorens, Agnès, Núria, Cecília, Martí, Teresa.
OFERIMENT
Ara, en una anticipada tardor de la vida, a precs de la meva muller i dels fills, els vull plaure posant per escrit alguns records i pensades que em vénen al cap, entretenint el meu lleure. No pas perquè les cregui importants ni originals, ni tampoc per cap vanitat amagada; Fora de les suggerències esmentades, crec que això serà una nova experiència interessant.
Escric en un mal català, ple de castellanismes evidents, potser d’algun gal·licisme pretenciós, o d’arcaismes ridículs, fruit de lectures recents. Quasi tot el que sé ho he après en castellà, idioma preciós que he fruit per la seva pròpia bellesa molts cops. Però, ara, quan escric això, penso en català.
El pensament exigeix un idioma. En l’estudi o en la feina, quasi sempre haig de pensar en castellà per raó dels interlocutors o dels termes i referències de la pròpia feina. Però quan penso per a mi tot sol, ho faig en català. Ben be tot sol no, perquè també l’empro amb Déu. Es una bella parla medieval que viu en mi i en moltes altres persones d’aquesta terra, que ens anima en una interior comoditat, que revifa amorosament l’arcana identitat.
Les pensades, crec que son successives deduccions de les relacions dels tresors de la memòria. San Agustí fa subtils i fins i tot enutjoses reflexions sobre això. Però el que vull reiterar és que em sembla que la pensada acaba pensant—se en un idioma. Altres cops, el cap, per no dir el pensament, copsa en companyia de la fantasia, de l’emotivitat i també de la memòria, coneixements nous no deduïts pel treball de la intel·ligència: si son dades sobrevingudes de cop i volta en diem intuïtives, però si son un solatge d’antigues pensades, lectures i fretures, en vull anomenar contemplació. Ací és quan es perd l’idioma, perquè si es vol expressar, de paraula o per escrit l’encant s’esvaeix, la veritat o la bellesa copsada es tornaria retòrica buida. I no obstant aquest exercici coneixedor i cordial crec que es el més enriquidor de l’esperit. Es quelcom fugisser, gratuït i a la vegada fruit de l’esforç del delit.
La major part del temps es passa voluptuosament exercitant la imaginació i apel·lant als records amanits amb l’interès desorbitat d’un mateix. No són ni tan sols pensaments intel·ligents; es tracta de brossa mental que fa molta nosa per la vida. Altres vegades esmercen al temps en adquirir simplement coneixements exteriors per mitja dels sentits, i la lectura principalment. Això és molt profitós si bons són els coneixements adquirits, però cal escarrassar-se molt en dirigir degudament la nostra curiositat, perquè la mala informació és molt pitjor que el desconeixement.
Dit això vull pensar més excusable per mi el prendre la ploma per expressar, malament, pensades innocents, descuidades de mèrit ni utilitat. Son tan sols un entreteniment de l’oci, una entremaliadura manual.
Endemés, jo he llegit llibres dolents, expressant pensaments nocius, bruts o banals, d’autors que s’asseuen a la Reial Acadèmia, o que obtenen premis literaris de gran anomenada, veritablement detestables. Altres cops són llibres que no dient res, ho diuen bé, amb professionalitat. Poques vegades hom se sent satisfet i enriquit de la lectura; s’ha d’ anar a les palpentes si vols triar i llegir un llibre bo, que tingui menys de dos-cents anys de vell. La cosa segura és la que he passat el sedàs del temps. De passada es veu ben palesament el poc que prospera la veritable saviesa, tot sigui dit amb infantil petulància. e
Altrament, tot el que està escrit, és una depuració del que ha estat pensat o parlat, i tan sols per això mereix més respecte del que simplement es parla o es diu. En aquest sentit escriure es un esforç d’humilitat, perquè deixa despullada la vacuïtat, la indigència d’un mateix.
Això porta a escriure amb la confiança de no ésser llegit, fora d’aquelles poques persones que se’n faran paga pel meu efecte.
Marià Vallès i Serra (el avi!!)
martes, 30 de noviembre de 2010
lunes, 29 de noviembre de 2010
Més records...
M'enrecordo que de sobte el papà em deia quan era petita:
-Posa cara de alien!
-Qué es un alien?- deia jo.
-Un monstre.
-Aaggrrrr!
-Més fort! - m'animava el papà.
-AAGGRRRR!
-Molt bé! (mort de riure)
Jo em quedava mirant-lo i pensant: "quina sort de tenir aquest papà que m'ensenya a ser valenta"
Nuria
Nuria
sábado, 27 de noviembre de 2010
Un home espiritual
Vaig marxar a estudiar a Pamplona l'1 de setembre de 1990. Tot aquell mes de setembre havia vist el papà diàriament perquè jo ja no treballava i va coincidir que ell estava a l'hospital, de manera que vaig fer molt torns amb la mamà per fer-lo companyia.
Va ser una sort, perquè es trobava be i podíem xerrar tranquil·lament. L'últim dia abans de la meva marxa, com si res, em va dir aquestes coses, que recordo perquè me les vaig apuntar. Em van semblar boniques i interessants per la seva simplicitat, però després va resultar que era el seu comiat, perquè ja no el vaig tornar a veure viu. Per mi son un tresor que em guia sempre i que avui comparteixo amb vosaltres.
No és literal, són les idees. El vocabulari sí era seu.
1) Sobre l'actitud bàsica d'agraïment:
"Actitud d'agraïment. Déu ha creat animals i plantes...i ens ha creat a nosaltres els homes. Ademés, nosaltres ens en adonem, quina felicitat! Podem gaudir de la naturalesa creada, camps, boscos, muntanyes...
L'el.lement bàsic que defineix un home espiritual és l'agraïment: adonar-nos de tot, fins i tot agrair que ens n'adonem (hi ha molts que ni se'n adonen); i dintre d'aquest agraïment està l'amor: estimar a Déu és senzillament seguir el camí en que ens trobem (alegria perquè Déu fins i tot s'ha ocupat de pensar-nos un camí)".
2) Sobre sentir-se en mans de Déu:
"Ho important és saber que estem en mans de Déu, tranquils, sense dramatitzar ni sentir-se heroi.
El que nosaltres sabem és molt poc, quasi res. Déu no ens ha tramés tot el que sap. Hi ha coses en un clarobscur, pot ser Déu ho ha fet volent; no en sabem".
Un altre d'aquells dies em va dir amb els ull humits i convençut "resa per mi perquè Nostre Senyor tingui pietat dels meus pecats".
Va ser molt bo i valent.Ceci
viernes, 26 de noviembre de 2010
Biografia: Marià Vallès i Serra
Marià Vallès i Serra va néixer el 27 de juny de 1927, fill de Marià Vallès i Moragas i Rosina Serra i Sian. El matrimoni s’havia celebrat el 26 de novembre de 1924 a l’església de la Concepció.
Marià era el segon fill. El primer, també anomenat Marià, va néixer abans d’ell però va morir per deshidratació al cap de pocs mesos: es conserva una foto del nadó mort. En néixer el segon fill, i per protegir-lo de possibles infeccions i contagis, la família passà llargues temporades al Mas Trullàs a Mura que Marià Vallès i Moragas posseïa junt amb els seus quatre germans.
Infància
Vivien a un pis, que ara no existeix, tocant a l’església dels Josepets de Gràcia, prop de la plaça Lesseps. Al set anys va anar a l’escola dels Germans de la Doctrina Cristiana, La Salle de Gràcia. Marià va fer la Primera Comunió a Lourdes, on hi anà amb els seus pares en cotxe.
El seu pare era químic i treballava en l’empresa familiar Vallés Hermanos a les Corts. Li agradava viatjar amb cotxe i era afeccionat a la fotografia; també li agradava col·leccionar postals i segells. Era educat, endreçat, metòdic i charmant. Llegia novel·les en anglès, i especialment llibres d’exploradors i viatges arreu del món. La seva mare Rosina, filla d’un industrial tèxtil del Poblenou, era molt sensible i dolça.
Com la fàbrica Vallés Hermanos importava productes de la casa William Pearson de Londres, viatjava sovint a Anglaterra per tractar amb el seu representant Mr. Smith, acompanyat de la Rosina que parlava be l’anglès, i es va fer una amistat entre els dos matrimonis.
Fins que no anà a l’escola, passava moltes estones amb l’Antònia Torrellas, una dona gran que el cuidava, l’entretenia tot el dia i el portava a passejar per la Barcelona antiga i li explicava moltes històries. Anaven sovint al port a berenar pa amb xocolata a les escales de les golondines, i a visitar l’església de Sant Jaume al carrer Ferran i la del Pi. L’Antònia li va transmetre la seva devoció, com testimonien el crucifix i la relíquia de Sant Josep Oriol que el llegà.
La família vivia amb senzillesa, fent estades a Sant Hilari Sacalm amb els cosins Serra, o a Trullàs amb els cosins Vallès. A Barcelona visitaven sovint la Torre Blanca al carrer d’Emancipació, casa dels cosins Pastor i Vallès, i també la torre del carrer de Pomaret on vivien els cosins Ruiz i Vallès.
La guerra civil
Quan tenia nou anys esclatà la guerra civil. El mateix dia de l’alzamiento va ser assassinat el seu oncle Joan Serra Sian, a la seva masia de Can Coll de Cerdanyola. L’empresa Valles Hermanos va ser col·lectivitzada, però els obrers permeteren als germans Vallès continuar treballant-hi, això sí, en qualitat d’obrers. N’hi havia un que feia de líder, que anomenaven el boleru perquè el seu comès a la fàbrica era fer les boles de naftalina, que tenia un pistolon, i els va dir que ell els protegiria si algú els molestava, però en realitat era ell mateix el que feia més por.
Marià i Rosina s’establiren a una casa de Torrelles de Llobregat propietat de l’àvia materna, Montserrat Sian Lafont. Passaren un fred horrorós i molta gana. Havien de dinar amb l’abric posat, i de menjar sovint tan sols hi havia farinetes. La mare Rosina comprava fruita al poble i anava a Barcelona per canviar-la per carn. El petit Marià es dedicava a tocar la flauta i a recollir herbes per als conills i gallines que criaven.
Quan el març de 1938 els aliats italians bombardejaren Barcelona, Marià pare va ser testimoni d’una de les bombes caigudes a la Gran Via, de la qual es va salvar pels pèls. En sonar les alarmes es va refugiar en una porteria, però s’hi ficà després un home amb una bicicleta tan enfangada que ho embrutava tot, i Marià sortí i es canvià a la porteria del costat. El resultat va ser que la primera porteria va quedar destrossada i tots morts. Va tornar a Torrelles esparverat de l’horror que havia vist, fent tot el trajecte a peu. Sembla que va arribar esgotat i enfebrat i que aquest fou l’inici de la seva malaltia.
Va deixar d’anar a la fàbrica. A Torrelles va fer amistat amb l’aquarel·lista Gabriel Amat, amb qui es dedicà a pintar aquarel·la en aquells dies de guerra. La majoria de les aquarel·les de Marià pare, impressionants pel seu color, estan ara al Mas Garriga.
Quan hi havia perill els homes s’emboscaven per les muntanyes de l’Ordal, com van fer per exemple els últims dies de la guerra quan ja els republicans estaven en retirada. El pitjor tràngol va ser el dia de l’entrada dels nacionals. Marià pare s’havia emboscat quinze dies amb altres quatre, esperant el final de la guerra. Com feia tant de fred un d’ells s’entestà a fer un foc i una columna de milicians en retirada els va veure i els va empresonar. Anaven caminant en columna pel bosc quan a dalt la carena irromperen els nacionals i en mig del desordre i del foc creuat Marià i els altres presoners apretaren a córrer i pogueren escapar.
Aquell dia el petit Marià, que tenia llavors 11 anys, va veure arribar el seu pare sa i estalvi junt amb les tropes nacionals que entraven a Torrelles amb la bandera espanyola. L’entrada de Franco va suposar la fi del terror i el retorn a la normalitat.
Joventut
S’establiren de nou a Barcelona, al carrer Major de Gràcia núm. 193, pis 5è, cantonada amb el carrer Carolines, en una finca edificada pels germans Vallès i Moragas en terrenys heretats de la seva àvia paterna, Consol Barret i Carafí, dita la Mamita. Cadascun dels germans tenia un edifici en aquell indret després de repartir-se’ls a sorts.
Rebé una educació molt rigorosa a l’escola dels Jesuïtes de Casp; allà va fer amistat amb Alfons Thió. Cada any feien dos cursos, per recuperar el temps perdut durant la guerra. Va ser un noi estudiós i responsable i es va arribar a plantejar de ser jesuïta però no trobà les portes obertes.
Els estius anaven a Sant Hilari on trobava el seu cosí Emili Serra i Espasa, i l’amic Lluís Soucheiron, amb qui s’afeccionà a construir flautes de canya. També anaven de tant en tant a la masia de Trullàs. Allà caçava pels boscos conills i aus amb els seus cosins, especialment l’Oriol Pastor i Vallès, els germans Xavier i Àngel Ruiz Vallès, Josep Vallès i Pla; i els germans José Manuel i Rafael Calzado de Castro que eren tècnicament d’una generació superior però de fet eren com cosins.
Amb el seu pare, el seu oncle Ramon Vallès i el seu cosí Josep, va fer nombroses estades a Menorca on es dedicaven a la caça; una vegada van fer la volta a la illa en barca, acampant a les platges. També va fer alguns viatges d’estudiant a ciutats europees.
Va estudiar dret com el seu avi patern. De la universitat ve l’amistat amb Joaquim Xicoy i Bassegoda, Pep Carrasco i Azemar i Mateu Serra Vidal. Feia classes de violí amb el mestre Carbonell.
Va fer el servei militar a Girona. En ser estudiant, va fer una mili reduïda. Va passar tres mesos a Santa Fe del Montseny i després dos estius als quarters de la ciutat de Girona. Es conserven cartes escrites als seus pares durant aquests anys. A la mili va aprendre a jugar al bridge, que després l’ensenyà als seus cosins.
A causa de la ferotge repressió del catalanisme, va estar a punt de suspendre la mili només pel fet de ser nebot d’Arístides Vallès, que estava fitxat com a catalanista pel seu viatge Sàhara-Niger de l’any 1932 amb Nicolau Rubió i Tudurí, Joan Botey i altres dos en un camió amb la senyera catalana. Per sort un amic l’avisà de les intencions del capità de suspendre’l, i a través dels Calzado aconseguí la influència necessària per evitar-ho.
A Girona assajava el violí a la casa dels Ordis i la dels Thió. De vegades Marià pare i Rosina anaven a veure’l a Girona, i fruit d’aquestes estades i del consells del pare d’Alfons Thió, van saber que el Mas Garriga estava en venda. Marià i Rosina volien comprar una propietat rural ja que la gana passada en els anys de la guerra els impel·lien a assegurar-se unes terres per si de cas. Van comprar el mas l’any 1949 i hi van realitzar algunes obres.
El seu pare Marià ja estava molt malalt, i morí als 54 anys el 18 de novembre de 1951, a la seva casa de la Diagonal on s’havien traslladat. Poc després de la seva mort entrà la Pili Aranda al servei de l’àvia Rosina. Quan va morir el seu pare, Marià tenia 24 anys; d’ell conservà el costum de resar cada dia el rosari, i també l’afecció a pintar aquarel·les.
Mercè Botey
Marià havia conegut la Mercè Botey per ser d’una família emparentada, els Guarro, ja que era cosina dels seus cosins. Havien coincidit en dos campaments que organitzava el pare de la Mercè, Joan Botey i Riera, a Estós i Noarre; i també en algunes excursions de diumenge en autocar al Montseny i Montnegre. Marià hi anava amb els seus cosins Àngel i Oriol, i aviat se’ls conegué com “el trio de la benzina”.
Els tres nois també participaven en la comèdia que cada any s’organitzava per Nadal a la casa dels avis de la Mercè Lluis Guarro i Assumpta Tapis. Una de les obres era sobre les aventures d’una família en un bosc, on Marià feia de pare i Mercè de bruixa junt amb la seva germana Guida. Una altra obra que representaven era Les figures del pessebre de Joan Llongueres i Badia.
Com hi havia una diferència d’edat de 5 anys no era previsible una relació entre els dos. Tot i així un bon dia ell s’hi va declarar, i al cap d’uns mesos es va iniciar la relació de prometatge. El juny de 1953 Marià va anar a Anglaterra acompanyant la seva mare a la coronació de la reina Isabel, i en aquell viatge s’enyorà tant que s’adonà de com n’estava d’enamorat. Aquests sentiments quedaren reflectits en les boniques cartes que li envià des d’allà.
Es casaren el 22 d’octubre de 1954 a l’església de la Mercè i s’establiren a un pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries fins que amb l’arribada dels primers fills es traslladaren al segon pis del carrer de Torras i Pujalt 34, que van comprar amb els diners de la venda de la seva part de Trullàs a l’oncle Arístides Vallès. El viatge de noces va consistir en una estada al Hotel Mediterrani de Calella de Palafrugell i un recorregut per Ginebra, Paris i Brussel·les.
Ell portava un despatx d’advocats. Al cap de cinc anys treballà com a gerent de l’empresa tèxtil familiar Serra al carrer d’Almogàvers A causa dels canvis tecnològics aquesta empresa plegà als anys 1960, i els cosins es repartiren els terrenys. Marià construí un edifici en la seva parcel·la del carrer d’Àvila 112 dissenyat per Xavier Ruiz i Vallès i el vengué a la Kelvinator per 8 millons de pessetes. Llavors treballa dirigint la fàbrica de coberts Sala i París del carrer de Regomir, que ell modernitzà fabricant en acer inoxidable innovadors dissenys importats d’Alemanya.
Alhora treballava com a advocat de l’escola Xaloc de l’Hospitalet, de la qual fou fundador junt amb Daniel Fernàndez i Jaume Amor, la qual donava formació de qualitat als nois dels nous barris perifèrics. També col·laborava en la fàbrica de productes químics Valles Hermanos, que llavors s’especialitzà a fabricar naftalina, i que per aquells anys es traslladà des del carrer de Massini de Les Corts a les noves instal·lacions del Prat de Llobregat.
Va ingressar en l‘Opus Dei l’any 1960, que el va ajudar a aprofundir en la seva espiritualitat, precisament en el camí de la seva vida. Anys abans, cap a 1955, hi havia ingressat el seu cosí Àngel, amb gran oposició familiar. Visqué a l’Argentina durant uns 20 anys, després retornà i s’ordenà sacerdot a Roma i realitzà el doctorat sobre els primers cristians, i se’n tornà a l’Argentina; però venia a Barcelona de tant en tant. Entre els dos s’establí una correspondència epistolar d’amistat profunda que no es pot llegir sense emoció.
Van anar arribant els fills, d’un en un fins a deu. Primer estiuejaven al juliol a Camp de Mar a casa dels avis Joan Botey i Núria Guarro; a l’agost a Sant Hilari, a la casa de la besàvia Montserrat Sian, dita pels nens àvia petita, i al setembre al Mas Garriga. Després passaren alguns juliols amb la troupe a Can Casas d’Alella, propietat de l’àvia Núria Guarro i Tapis, i agost i setembre al Mas Garriga.
Al Mas Garriga hi vivien als anys seixanta la segona generació dels masovers Teixidó: Pere, la seva dona Magdalena i els fills. Hi tenien unes 15 vaques, quatre porcs, gallines, oques i conills. Cap a 1970 van entrar com a masovers els Vidal. Però el 1972 en Francisco Vidal es va fer mal i no podia treballar: aquell estiu la família s’establí al Mas on tots els fills van treballar canviant tubs. Aquest és l’inici de la decisió de passar tots els estius i els caps de setmana al Mas Garriga:
Cada dissabte la família es traslladava en dos cotxes al Mas, sovint també amb l’àvia Rosina i la Pili. Els cotxes van ser un peugeot, un sis-cents, un renault 4, un seat 124 familiar blanc, un seat 1430 platejat que havia estat de l’avi Joan... Els primers anys hi anaven per la carretera de la costa, en un viatge de més de 4 hores, fins que es va construir l’autopista abans dita a-17, on sovint hi havia cues. Al Mas no hi havia calefacció i calia fer llenya, i per això Marià construí un cavallet de troncs per tallar-la amb una serra, mentre els fills anaven pujant els petits troncs.
Cap al 1960 la seva mare Rosina que era una dona molt treballadora es va decidir a edificar un bloc d’apartaments a Sitges. Va comprar un terreny al carrer d’Espalter i va encarregar el projecte a l’arquitecte Gabriel Amat que va fer un disseny molt modern i bonic. Com que el negoci del turisme estranger va resultar molt bo Marià va fer edificar un altre edifici en la parcel·la contigua, al carrer de Benazet. La Rosina passava allà tots els estius amb la Pili entenent-se amb els seus clients, que inicialment venien de Dinamarca.
Marià continuava amb l’afecció a la caça. El pont de la Mercè acostumava a fer una cacera d’isards a Benasque. Un any hi va convidar el Rafa Calzado i el qual el correspongué convidant-lo a dues monteries pel sud i centre d’Espanya per caçar cérvols. També va fer alguna escapada romàntica amb la Mercè: un estiu, cap a 1970 van fer un merescut creuer de quinze dies pel Mediterrani que els portà fins a Grècia.
La malaltia
El novembre de 1972 va patir un accident al passeig de Colom: quan entrava al seu cotxe un autobús que passava l’envestí i en conseqüència perdé el ronyó bo. Va estar sagnant molts dies i per tant no es podia dialitzar: es trobava prop a morir, internat a la clínica Sant Josep. Es va salvar pels pèls quan el van poder dialitzar. El portava el doctor Lluís Revert i Torrellas, que va demanar transfusions perquè Marià tenia la sang del grup RH negatiu, un tipus molt minoritari; gràcies als contactes de Rafa Calzado es van presentar 10 ó 12 donants, però al final no van fer falta.
Va passar, però, tres ó quatre mesos internat ja que el van operar per treure el ronyó espatllat que tendia a infectar-se. Mentrestant la Guida i el Josep Anton venien cada tarda a fer de pares, cosa que va fer als nens molt més lleugera, fins i tot divertida, la situació. Aquell Nadal Marià estava a l’hospital i l’endemà tots els seus fills el van anar a veure en autobús, dirigits pels grans Mercè i Marià: va ser un dia memorable.
Es dialitzava tres dies a la setmana. Les diàlisis duraven 6 hores, després només 4. Al cap d’uns anys, per fer la diàlisis menys farragosa, es va muntar una habitació de diàlisis a casa, alliberada gràcies al fet que van comprar el pis de baix de la mateixa finca on s’instal·laren els quatre germans grans. El material el proporcionava l’Hospital Clínic. L’infermera era la seva dona Mercè; es dialitzava dimarts, dijous i diumenge a la tarda i en sortia planxat amb la tensió baixíssima. A causa de la fístula va deixar de tocar el violí.
Durant les llargues tardes de diàlisis es dedicava a resar, a xerrar amb els familiars o amics que el visitaven, a llegir i especialment a estudiar la revista francesa L’Elevage, dedicada a les explotacions ramaderes, i decidí implantar el sistema d’estabulació lliure al Mas Garriga. Construí la nova estabulació i una moderna sala de munyir espina de peix; amb els fills hi posà la tanca de troncs; amb un crèdit comprà vaques lleteres i emprengué amb el seu entusiasme característic una aventura que el tingué ben entretingut.
Juntament amb els seus cosins Marià va vendre la casa del carrer Anselm Clavé (abans dita Dormitori de Sant Francesc) on havien nascut els Vallès i Moragas i que era un indivís.
Malgrat la greu malaltia Marià i Mercè van transmetre als fills una sensació de normalitat, fent la vida de sempre, això si, amb limitacions que els fills no percebien. La Mercè es va comportar amb una fermesa exemplar, renunciant al que fes falta per fer costat al seu marit. I Marià, que no es queixava mai, va mantenir l’ànim, fins al punt que la diàlisis no l’impedí fer alguna altra cacera, com la de la cabra hispànica als Ports de Bezeite que l’omplí de satisfacció.
L’any 1979 Marià i Mercè van celebrar les seves noces de plata amb una missa i una gran festassa al club El Polo, i amb un viatge a Roma.
Va ser un gran lector: història, dret, psicologia, espiritualitat... Això i la seva bona memòria que el permetia retenir el que llegia feia que la seva conversa fos molt interessant. Els últims anys va descobrir la literatura catalana i gaudia llegint les cròniques medievals de Jaume I, Ramon Muntaner i Bernat Desclot.
Amb la democràcia van aflorar en ell paraules de llibertat i catalanitat fins llavors amagades. Era de temperament simpàtic i comunicatiu. Com a pare era amatent i carinyós. A causa de la malaltia de vegades es mostrava distant, com cansat; i quan volia alliçonar, era de vegades dur, especialment amb els nois: pot ser per l’educació repressiva de la seva infància que l’impedia manifestar els seus sentiments. Però alhora era molt humà, expansiu i gran conversador: només calia enganxar-li un bon dia que es trobés mitjanament be i tenir un bon tema.
L’any 1987 va patir un vessament cerebral i la seva salut quedà molt malmesa. Es trobà sobtadament envellit, reduí la seva activitat professional, s’accentuà la sordesa. Per sort ja havien arribat els primers nets que l’alegraren enormement la vida. I també per sort es va decidir, a precs insistents de dona i fills, a escriure alguns aspectes del seu personal mon, llegant-nos el Pensades i Records.
Morí el 28 de novembre de 1990, a la seva habitació del carrer Torras i Pujalt, deixant als fills un impressionant testimoni d’acceptació de la malaltia per amor a Jesucrist.
Marià era el segon fill. El primer, també anomenat Marià, va néixer abans d’ell però va morir per deshidratació al cap de pocs mesos: es conserva una foto del nadó mort. En néixer el segon fill, i per protegir-lo de possibles infeccions i contagis, la família passà llargues temporades al Mas Trullàs a Mura que Marià Vallès i Moragas posseïa junt amb els seus quatre germans.
Infància
Vivien a un pis, que ara no existeix, tocant a l’església dels Josepets de Gràcia, prop de la plaça Lesseps. Al set anys va anar a l’escola dels Germans de la Doctrina Cristiana, La Salle de Gràcia. Marià va fer la Primera Comunió a Lourdes, on hi anà amb els seus pares en cotxe.
El seu pare era químic i treballava en l’empresa familiar Vallés Hermanos a les Corts. Li agradava viatjar amb cotxe i era afeccionat a la fotografia; també li agradava col·leccionar postals i segells. Era educat, endreçat, metòdic i charmant. Llegia novel·les en anglès, i especialment llibres d’exploradors i viatges arreu del món. La seva mare Rosina, filla d’un industrial tèxtil del Poblenou, era molt sensible i dolça.
Com la fàbrica Vallés Hermanos importava productes de la casa William Pearson de Londres, viatjava sovint a Anglaterra per tractar amb el seu representant Mr. Smith, acompanyat de la Rosina que parlava be l’anglès, i es va fer una amistat entre els dos matrimonis.
Fins que no anà a l’escola, passava moltes estones amb l’Antònia Torrellas, una dona gran que el cuidava, l’entretenia tot el dia i el portava a passejar per la Barcelona antiga i li explicava moltes històries. Anaven sovint al port a berenar pa amb xocolata a les escales de les golondines, i a visitar l’església de Sant Jaume al carrer Ferran i la del Pi. L’Antònia li va transmetre la seva devoció, com testimonien el crucifix i la relíquia de Sant Josep Oriol que el llegà.
La família vivia amb senzillesa, fent estades a Sant Hilari Sacalm amb els cosins Serra, o a Trullàs amb els cosins Vallès. A Barcelona visitaven sovint la Torre Blanca al carrer d’Emancipació, casa dels cosins Pastor i Vallès, i també la torre del carrer de Pomaret on vivien els cosins Ruiz i Vallès.
La guerra civil
Quan tenia nou anys esclatà la guerra civil. El mateix dia de l’alzamiento va ser assassinat el seu oncle Joan Serra Sian, a la seva masia de Can Coll de Cerdanyola. L’empresa Valles Hermanos va ser col·lectivitzada, però els obrers permeteren als germans Vallès continuar treballant-hi, això sí, en qualitat d’obrers. N’hi havia un que feia de líder, que anomenaven el boleru perquè el seu comès a la fàbrica era fer les boles de naftalina, que tenia un pistolon, i els va dir que ell els protegiria si algú els molestava, però en realitat era ell mateix el que feia més por.
Marià i Rosina s’establiren a una casa de Torrelles de Llobregat propietat de l’àvia materna, Montserrat Sian Lafont. Passaren un fred horrorós i molta gana. Havien de dinar amb l’abric posat, i de menjar sovint tan sols hi havia farinetes. La mare Rosina comprava fruita al poble i anava a Barcelona per canviar-la per carn. El petit Marià es dedicava a tocar la flauta i a recollir herbes per als conills i gallines que criaven.
Quan el març de 1938 els aliats italians bombardejaren Barcelona, Marià pare va ser testimoni d’una de les bombes caigudes a la Gran Via, de la qual es va salvar pels pèls. En sonar les alarmes es va refugiar en una porteria, però s’hi ficà després un home amb una bicicleta tan enfangada que ho embrutava tot, i Marià sortí i es canvià a la porteria del costat. El resultat va ser que la primera porteria va quedar destrossada i tots morts. Va tornar a Torrelles esparverat de l’horror que havia vist, fent tot el trajecte a peu. Sembla que va arribar esgotat i enfebrat i que aquest fou l’inici de la seva malaltia.
Va deixar d’anar a la fàbrica. A Torrelles va fer amistat amb l’aquarel·lista Gabriel Amat, amb qui es dedicà a pintar aquarel·la en aquells dies de guerra. La majoria de les aquarel·les de Marià pare, impressionants pel seu color, estan ara al Mas Garriga.
Quan hi havia perill els homes s’emboscaven per les muntanyes de l’Ordal, com van fer per exemple els últims dies de la guerra quan ja els republicans estaven en retirada. El pitjor tràngol va ser el dia de l’entrada dels nacionals. Marià pare s’havia emboscat quinze dies amb altres quatre, esperant el final de la guerra. Com feia tant de fred un d’ells s’entestà a fer un foc i una columna de milicians en retirada els va veure i els va empresonar. Anaven caminant en columna pel bosc quan a dalt la carena irromperen els nacionals i en mig del desordre i del foc creuat Marià i els altres presoners apretaren a córrer i pogueren escapar.
Aquell dia el petit Marià, que tenia llavors 11 anys, va veure arribar el seu pare sa i estalvi junt amb les tropes nacionals que entraven a Torrelles amb la bandera espanyola. L’entrada de Franco va suposar la fi del terror i el retorn a la normalitat.
Joventut
S’establiren de nou a Barcelona, al carrer Major de Gràcia núm. 193, pis 5è, cantonada amb el carrer Carolines, en una finca edificada pels germans Vallès i Moragas en terrenys heretats de la seva àvia paterna, Consol Barret i Carafí, dita la Mamita. Cadascun dels germans tenia un edifici en aquell indret després de repartir-se’ls a sorts.
Rebé una educació molt rigorosa a l’escola dels Jesuïtes de Casp; allà va fer amistat amb Alfons Thió. Cada any feien dos cursos, per recuperar el temps perdut durant la guerra. Va ser un noi estudiós i responsable i es va arribar a plantejar de ser jesuïta però no trobà les portes obertes.
Els estius anaven a Sant Hilari on trobava el seu cosí Emili Serra i Espasa, i l’amic Lluís Soucheiron, amb qui s’afeccionà a construir flautes de canya. També anaven de tant en tant a la masia de Trullàs. Allà caçava pels boscos conills i aus amb els seus cosins, especialment l’Oriol Pastor i Vallès, els germans Xavier i Àngel Ruiz Vallès, Josep Vallès i Pla; i els germans José Manuel i Rafael Calzado de Castro que eren tècnicament d’una generació superior però de fet eren com cosins.
Amb el seu pare, el seu oncle Ramon Vallès i el seu cosí Josep, va fer nombroses estades a Menorca on es dedicaven a la caça; una vegada van fer la volta a la illa en barca, acampant a les platges. També va fer alguns viatges d’estudiant a ciutats europees.
Va estudiar dret com el seu avi patern. De la universitat ve l’amistat amb Joaquim Xicoy i Bassegoda, Pep Carrasco i Azemar i Mateu Serra Vidal. Feia classes de violí amb el mestre Carbonell.
Va fer el servei militar a Girona. En ser estudiant, va fer una mili reduïda. Va passar tres mesos a Santa Fe del Montseny i després dos estius als quarters de la ciutat de Girona. Es conserven cartes escrites als seus pares durant aquests anys. A la mili va aprendre a jugar al bridge, que després l’ensenyà als seus cosins.
A causa de la ferotge repressió del catalanisme, va estar a punt de suspendre la mili només pel fet de ser nebot d’Arístides Vallès, que estava fitxat com a catalanista pel seu viatge Sàhara-Niger de l’any 1932 amb Nicolau Rubió i Tudurí, Joan Botey i altres dos en un camió amb la senyera catalana. Per sort un amic l’avisà de les intencions del capità de suspendre’l, i a través dels Calzado aconseguí la influència necessària per evitar-ho.
A Girona assajava el violí a la casa dels Ordis i la dels Thió. De vegades Marià pare i Rosina anaven a veure’l a Girona, i fruit d’aquestes estades i del consells del pare d’Alfons Thió, van saber que el Mas Garriga estava en venda. Marià i Rosina volien comprar una propietat rural ja que la gana passada en els anys de la guerra els impel·lien a assegurar-se unes terres per si de cas. Van comprar el mas l’any 1949 i hi van realitzar algunes obres.
El seu pare Marià ja estava molt malalt, i morí als 54 anys el 18 de novembre de 1951, a la seva casa de la Diagonal on s’havien traslladat. Poc després de la seva mort entrà la Pili Aranda al servei de l’àvia Rosina. Quan va morir el seu pare, Marià tenia 24 anys; d’ell conservà el costum de resar cada dia el rosari, i també l’afecció a pintar aquarel·les.
Mercè Botey
Marià havia conegut la Mercè Botey per ser d’una família emparentada, els Guarro, ja que era cosina dels seus cosins. Havien coincidit en dos campaments que organitzava el pare de la Mercè, Joan Botey i Riera, a Estós i Noarre; i també en algunes excursions de diumenge en autocar al Montseny i Montnegre. Marià hi anava amb els seus cosins Àngel i Oriol, i aviat se’ls conegué com “el trio de la benzina”.
Els tres nois també participaven en la comèdia que cada any s’organitzava per Nadal a la casa dels avis de la Mercè Lluis Guarro i Assumpta Tapis. Una de les obres era sobre les aventures d’una família en un bosc, on Marià feia de pare i Mercè de bruixa junt amb la seva germana Guida. Una altra obra que representaven era Les figures del pessebre de Joan Llongueres i Badia.
Com hi havia una diferència d’edat de 5 anys no era previsible una relació entre els dos. Tot i així un bon dia ell s’hi va declarar, i al cap d’uns mesos es va iniciar la relació de prometatge. El juny de 1953 Marià va anar a Anglaterra acompanyant la seva mare a la coronació de la reina Isabel, i en aquell viatge s’enyorà tant que s’adonà de com n’estava d’enamorat. Aquests sentiments quedaren reflectits en les boniques cartes que li envià des d’allà.
Es casaren el 22 d’octubre de 1954 a l’església de la Mercè i s’establiren a un pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries fins que amb l’arribada dels primers fills es traslladaren al segon pis del carrer de Torras i Pujalt 34, que van comprar amb els diners de la venda de la seva part de Trullàs a l’oncle Arístides Vallès. El viatge de noces va consistir en una estada al Hotel Mediterrani de Calella de Palafrugell i un recorregut per Ginebra, Paris i Brussel·les.
Ell portava un despatx d’advocats. Al cap de cinc anys treballà com a gerent de l’empresa tèxtil familiar Serra al carrer d’Almogàvers A causa dels canvis tecnològics aquesta empresa plegà als anys 1960, i els cosins es repartiren els terrenys. Marià construí un edifici en la seva parcel·la del carrer d’Àvila 112 dissenyat per Xavier Ruiz i Vallès i el vengué a la Kelvinator per 8 millons de pessetes. Llavors treballa dirigint la fàbrica de coberts Sala i París del carrer de Regomir, que ell modernitzà fabricant en acer inoxidable innovadors dissenys importats d’Alemanya.
Alhora treballava com a advocat de l’escola Xaloc de l’Hospitalet, de la qual fou fundador junt amb Daniel Fernàndez i Jaume Amor, la qual donava formació de qualitat als nois dels nous barris perifèrics. També col·laborava en la fàbrica de productes químics Valles Hermanos, que llavors s’especialitzà a fabricar naftalina, i que per aquells anys es traslladà des del carrer de Massini de Les Corts a les noves instal·lacions del Prat de Llobregat.
Va ingressar en l‘Opus Dei l’any 1960, que el va ajudar a aprofundir en la seva espiritualitat, precisament en el camí de la seva vida. Anys abans, cap a 1955, hi havia ingressat el seu cosí Àngel, amb gran oposició familiar. Visqué a l’Argentina durant uns 20 anys, després retornà i s’ordenà sacerdot a Roma i realitzà el doctorat sobre els primers cristians, i se’n tornà a l’Argentina; però venia a Barcelona de tant en tant. Entre els dos s’establí una correspondència epistolar d’amistat profunda que no es pot llegir sense emoció.
Van anar arribant els fills, d’un en un fins a deu. Primer estiuejaven al juliol a Camp de Mar a casa dels avis Joan Botey i Núria Guarro; a l’agost a Sant Hilari, a la casa de la besàvia Montserrat Sian, dita pels nens àvia petita, i al setembre al Mas Garriga. Després passaren alguns juliols amb la troupe a Can Casas d’Alella, propietat de l’àvia Núria Guarro i Tapis, i agost i setembre al Mas Garriga.
Al Mas Garriga hi vivien als anys seixanta la segona generació dels masovers Teixidó: Pere, la seva dona Magdalena i els fills. Hi tenien unes 15 vaques, quatre porcs, gallines, oques i conills. Cap a 1970 van entrar com a masovers els Vidal. Però el 1972 en Francisco Vidal es va fer mal i no podia treballar: aquell estiu la família s’establí al Mas on tots els fills van treballar canviant tubs. Aquest és l’inici de la decisió de passar tots els estius i els caps de setmana al Mas Garriga:
Cada dissabte la família es traslladava en dos cotxes al Mas, sovint també amb l’àvia Rosina i la Pili. Els cotxes van ser un peugeot, un sis-cents, un renault 4, un seat 124 familiar blanc, un seat 1430 platejat que havia estat de l’avi Joan... Els primers anys hi anaven per la carretera de la costa, en un viatge de més de 4 hores, fins que es va construir l’autopista abans dita a-17, on sovint hi havia cues. Al Mas no hi havia calefacció i calia fer llenya, i per això Marià construí un cavallet de troncs per tallar-la amb una serra, mentre els fills anaven pujant els petits troncs.
Cap al 1960 la seva mare Rosina que era una dona molt treballadora es va decidir a edificar un bloc d’apartaments a Sitges. Va comprar un terreny al carrer d’Espalter i va encarregar el projecte a l’arquitecte Gabriel Amat que va fer un disseny molt modern i bonic. Com que el negoci del turisme estranger va resultar molt bo Marià va fer edificar un altre edifici en la parcel·la contigua, al carrer de Benazet. La Rosina passava allà tots els estius amb la Pili entenent-se amb els seus clients, que inicialment venien de Dinamarca.
Marià continuava amb l’afecció a la caça. El pont de la Mercè acostumava a fer una cacera d’isards a Benasque. Un any hi va convidar el Rafa Calzado i el qual el correspongué convidant-lo a dues monteries pel sud i centre d’Espanya per caçar cérvols. També va fer alguna escapada romàntica amb la Mercè: un estiu, cap a 1970 van fer un merescut creuer de quinze dies pel Mediterrani que els portà fins a Grècia.
La malaltia
El novembre de 1972 va patir un accident al passeig de Colom: quan entrava al seu cotxe un autobús que passava l’envestí i en conseqüència perdé el ronyó bo. Va estar sagnant molts dies i per tant no es podia dialitzar: es trobava prop a morir, internat a la clínica Sant Josep. Es va salvar pels pèls quan el van poder dialitzar. El portava el doctor Lluís Revert i Torrellas, que va demanar transfusions perquè Marià tenia la sang del grup RH negatiu, un tipus molt minoritari; gràcies als contactes de Rafa Calzado es van presentar 10 ó 12 donants, però al final no van fer falta.
Va passar, però, tres ó quatre mesos internat ja que el van operar per treure el ronyó espatllat que tendia a infectar-se. Mentrestant la Guida i el Josep Anton venien cada tarda a fer de pares, cosa que va fer als nens molt més lleugera, fins i tot divertida, la situació. Aquell Nadal Marià estava a l’hospital i l’endemà tots els seus fills el van anar a veure en autobús, dirigits pels grans Mercè i Marià: va ser un dia memorable.
Es dialitzava tres dies a la setmana. Les diàlisis duraven 6 hores, després només 4. Al cap d’uns anys, per fer la diàlisis menys farragosa, es va muntar una habitació de diàlisis a casa, alliberada gràcies al fet que van comprar el pis de baix de la mateixa finca on s’instal·laren els quatre germans grans. El material el proporcionava l’Hospital Clínic. L’infermera era la seva dona Mercè; es dialitzava dimarts, dijous i diumenge a la tarda i en sortia planxat amb la tensió baixíssima. A causa de la fístula va deixar de tocar el violí.
Durant les llargues tardes de diàlisis es dedicava a resar, a xerrar amb els familiars o amics que el visitaven, a llegir i especialment a estudiar la revista francesa L’Elevage, dedicada a les explotacions ramaderes, i decidí implantar el sistema d’estabulació lliure al Mas Garriga. Construí la nova estabulació i una moderna sala de munyir espina de peix; amb els fills hi posà la tanca de troncs; amb un crèdit comprà vaques lleteres i emprengué amb el seu entusiasme característic una aventura que el tingué ben entretingut.
Juntament amb els seus cosins Marià va vendre la casa del carrer Anselm Clavé (abans dita Dormitori de Sant Francesc) on havien nascut els Vallès i Moragas i que era un indivís.
Malgrat la greu malaltia Marià i Mercè van transmetre als fills una sensació de normalitat, fent la vida de sempre, això si, amb limitacions que els fills no percebien. La Mercè es va comportar amb una fermesa exemplar, renunciant al que fes falta per fer costat al seu marit. I Marià, que no es queixava mai, va mantenir l’ànim, fins al punt que la diàlisis no l’impedí fer alguna altra cacera, com la de la cabra hispànica als Ports de Bezeite que l’omplí de satisfacció.
L’any 1979 Marià i Mercè van celebrar les seves noces de plata amb una missa i una gran festassa al club El Polo, i amb un viatge a Roma.
Va ser un gran lector: història, dret, psicologia, espiritualitat... Això i la seva bona memòria que el permetia retenir el que llegia feia que la seva conversa fos molt interessant. Els últims anys va descobrir la literatura catalana i gaudia llegint les cròniques medievals de Jaume I, Ramon Muntaner i Bernat Desclot.
Amb la democràcia van aflorar en ell paraules de llibertat i catalanitat fins llavors amagades. Era de temperament simpàtic i comunicatiu. Com a pare era amatent i carinyós. A causa de la malaltia de vegades es mostrava distant, com cansat; i quan volia alliçonar, era de vegades dur, especialment amb els nois: pot ser per l’educació repressiva de la seva infància que l’impedia manifestar els seus sentiments. Però alhora era molt humà, expansiu i gran conversador: només calia enganxar-li un bon dia que es trobés mitjanament be i tenir un bon tema.
L’any 1987 va patir un vessament cerebral i la seva salut quedà molt malmesa. Es trobà sobtadament envellit, reduí la seva activitat professional, s’accentuà la sordesa. Per sort ja havien arribat els primers nets que l’alegraren enormement la vida. I també per sort es va decidir, a precs insistents de dona i fills, a escriure alguns aspectes del seu personal mon, llegant-nos el Pensades i Records.
Morí el 28 de novembre de 1990, a la seva habitació del carrer Torras i Pujalt, deixant als fills un impressionant testimoni d’acceptació de la malaltia per amor a Jesucrist.
miércoles, 24 de noviembre de 2010
Records, capitol 2
Rampellut, el papa tenia també , de forma destacada aquesta qualitat, o defecte ves tu a saber. A vegades, no sempre, era del tot imprevisible; el més gros, el més rar, el més insospitat, podia succeïr en qualsevol moment. Es veu que es un gen autèntic i genuí d’una raça ja extingida, que va florir allà el segle XIX a Manresa, i responia per Homo Vallesis. Bé doncs, jo n’he conegut dos exemplars integres , al natural, i similars fins a nivells inversemblants. No us ho podeu imaginar, potser la Merçe i la mama podran donar-vos més detalls. Desde luego no poden ser sinó el papa, i el seu mirall genètic el Tio Arístides ( per els ignorants: oncle del papa, es a dir germà del seu pare, Marià Vallès i Moragas, i per tan tio-avi meu, i a la vegada el meu padrí –aquest seria un altre tema , i quin un…- ).
Bé doncs ara recordo dos facècies , en aquestos casos diguem-ne positives , de clares manifestacions ancestrals.
El papa, segurament per la malaltia , no va ser , de gran, un esportista d’allò destacat, no feia footing , ni res d’això. Era caçador, caminava fort, i poca cosa més. Ara els pares anem als partits de futbol dels nens i bueno, sembla que si no t’hi dediques creixeran amb traumes i buf... Bé llavors , de tot això , res de res. Jo no vaig anar mai al futbol amb el papa, ni de lluny.
Doncs amb aquest ambient , ves que un bon dia érem estiuejant a Can Casas (Alella), i el papa tornava de Barcelona on havia anat a treballar , com cada dia.
Be , era un divendres i dons venia potser il·lusionat per passar un fi de setmana “esportiu” i “en familia”, tot ben extraordinari. No sabrem mai que se l’hi va girar, perquè allò del gens va en serio, no té explicació plausible, però el recordo que va baixar del cotxe , i en mig de grans escarafalls, com feia quan estava excitat, i el món se l’hi feia petit, va treure uns paquets i unes caixes plenes d’equips deportius, , que en definitiva era tot un kit per quatre persones per jugar al badmington!!!!! potser algú no sabeu ni que es això. Bé , havia comprat una xarxa, les cordes per limitar el camp, les raquetes, les plomes, i no se si hem deixo algo. Però el més fort va ser les profundíssimes i llarguíssimes explicacions sobre com i quan jugar, i com s’agafava la raqueta i com donar els efectes, i més i tot i que se jo. No se d'on va treure aquella boirada, però les següents setmanes no havia res al món fora de jugar al badmington aquest. No cal dir que passat un temps, la febrada va marxar tan de cop com havia arribat. Mai mes varem tornar a jugar.
Lo bo de la gent es que ,siguin com siguin , mirin de ser constants , i així els del voltant ja els podem reconèixer i anar acomboiant-los. El papa no tenia falsa, i com l’assumpte que us he explicat , no va ser l’únic, en va fer d’altres. I de la mateixa arrel. Ell debia patir perquè no fèiem prous jocs i esports en família, i no sabia com fer-s’ho per donar alè a noves aficions, be , o almenys potser fora així. Un altre dia, anys mes tard, érem al Mas, també al estiu, i va descarregar un munt de “gafes” i “patos” per fer submarinisme, ara en dieu snorkel. Pero no, ni dos ni tres, en va portar mitja dotzena de cada , per tota la família. M’assembla que eren Nemrod, que l’hi aconseguia un Guarro, o potser eran Duarry , dels Fargas. Be ,no se d’on sortia tot allò, pero era increïble la rauxada .
El mon submarí l’hi agradava molt, i quan anàvem amb ell, molt poques vegades , a la platja , a Platja d’Aro, ell sempre ho feia, poc rato , però, perquè era també molt fredeluc. Bé ,doncs a la descarregada submarina , va seguir també una llargues instruccions de com havíem d’usar tots aquells estris. Aquesta afició sí va durar temps , i alguns encara ara ens agrada molt de mirar sota l’aigua..
Be , apa , ja coneixeu una mica més del vostre avi, i axins potser enteneu millor l’anar i venir dels Land Rovers i del burrus....
Marià V.
martes, 23 de noviembre de 2010
23 nov. 2010 records capitol 1er
Un del trets més significatius del papa és que era molt rigorós, dur, recte, diguem honest entre el que pensava d’acord amb les seves idees, i el que feia. Era d’una coherència total, extrema. Era tan tan, que per mi , era asfixiant, era un nivell sobrehumà, on jo pensava que no hi sería mai, i de fet no l’hi arribo ni a la sola de la sabata que es diu; és per això que més que dur o rigorós, el que tenia era un nivell altíssim de autoexigència.
Desprès, he vist a la vida que, algunes vegades, el que vols per tu ho mires d’impossar als altres , i clar, és conflicte segur.
Com jo era el primer fill mascle, i amb el seu nom, i amb el masclisme normal de l’època, doncs ja podeu imaginar, no hem treia la vista de sobre. Amb una constància fèrrea va mirar de educar-me , com ell pensava que havia de ser, i em va dedicar mil.lers d’hores , segur a resar, però també a explicar m-ho i a seguir-me el rastre, i el pitjor, o el millor, a corregir-me a tot hora i de totes las maneres possibles.
Ja podeu imaginar que no l’hi estic més que agraïdíssim, doncs tot era pel meu bé, i les bronques i garrotades, que alguna hi va haver-hi, eren solsament una de cada deu que hem mereixia, i per tant hem sortien barates.
Ara donaria qualsevol cosa per recordar tot el que em deia. Quan m’agafava per banda, desprès que ell ho hagués rumiat a fondo, temps i temps, allà ajagut a la diàlisis, Mare de Deu, quines filípiques , bronques monumentals, una catarata de raonaments, tots filats, i fonamentats en la mismisima doctrina celestial i a la vegada en el mateix mismissim Aristotel , i tota la cort grega i romana, i citant de continu als clàssics de la Bernat Metge, barrejat amb biologia, història mundial i la conquesta d’Amèrica .
Era imparable, no podies fer més que mirar de sobreviure, un dia ho entenies, altres anaves dient que si, i esperar que escampi.
Ara que us ho explico, encara tremolo, aquella oratòria rocosa, res a contestar , res de diàleg; qui podria estar a aquell nivell teològic, filosòfic, pedagògic, i ..... Fins i tot la mama marxava, per posar-se a cobert, o l’hi deia “Mariano, no t’ho prenguis tan fort...” , i mentre el afectat era allà , normalment dret , firmes, a la diàlisis, estabornit, acollonit, empenedit de las bestieses de coses que havies arribat a fer malament, tantes coses, tants errors fatals que havien provocat la enèsima bronca, malifetes que encebaven la torrentera, nuvolades tormentoses que amenaçaven la pau del cap de setmana, normalment.
Hem puja la pressió solsament de recordar-ho. Us ho dic en serio, era un cas únic. Jo no m'he tornat a trobar a ningú a qui l’hi importin tant les meves misèries, que em dediqui tant i tant temps i esforç a mirar de reconduir-me cap allà on hauria d’haver anat.
És clar, més endavant ja ho vaig comprendre. És l’amor, és l’amor d’un pare per un fill, la raó que movia al papa a fer el que feia. Un amor gegant, com tots els seus, a la mama, a Nostre Senyor, a tots nosaltres. Fins i tot, a les vaques les estimava fora de mida. És cert que era un home fora de mida; mirant la seva vida tot l’hi venia gran o petit, no en tenia mai prou amb el que en diríem normal. Per això el recordem com un pare excepcional, que no va tenir deu fills , sinó un més un, més un, més un...Es va ocupar de tots, pensava en tots posant-los en fila al cap..Mare de Deu, quin gegant.
Us explicaré alguna anècdota, encara que no vingui a cuento.
Quan ja era molt malalt, un dia em va voler explicar el com i el que del seu testament. Ja podeu imaginar , si ell ja feia respecte, amb aquest menú, la cosa havia de ser seria. Doncs arrenca l’home dient que “...jo us estimo a tots per igual...” ves que l’hi has de dir. I tant , i tant.. “i per això he pensat en el que cadascú necessitarà, i jo l’hi deixaré per ajudar-lo, però potser no serà igual per tots, perquè la igualtat no es la justícia. La justícia es l’amor que us tinc a tots...” , i ale fot-l-hi , imagina't que havia de dir jo. Bé, doncs va anar repassant un per un els germans, i va dir i va anar disposant el que l’hi assemblava.
En el fons, era una mica de rabieta o indirecta, per fer-me saber que no trobava “perfecte” la forma en que el seu sogre, el meu avi Joan Botey, havia fet amb les seves sis filles, que s’ho havia fet fàcil deixant que s’ho dividissin tot en sis part iguals, com si això fos “per se” raó de justícia. Bé, doncs quan vàrem arribar al Llorenç , tenia el papa un problema, perquè no l’hi sortia que podia aquest nano , que potser tenia 18 o 20 anys, necessitar. Va estar rumiant una estona, i al final va aixecar la veu, “si home ja ho tinc, l’hi deixaré un pis del carrer de Carolines, perquè quan acabi la carrera –estava a mig fer de arquitectura- s’hi possi un despatx”. Ell ho va trobar rodó, i jo naturalment vaig respirar de poder anar endavant, i que ja érem a més de la meitat dels deu germans. Quin dia.
Un altre dia, aquesta també es bona , doncs dona idea del rigor i l’austeritat que feia que tot l’hi era massa. Un dia ja cassat i amb un o dos fills, la Isi i jo varem aparèixer al Mas amb un cotxe nou. Era el primer cotxe nou de trinca que m’havia comprat a la vida, i vaig arribar tot orgullós, amb la meva familieta , el cotxet comprat amb suós, etc. El cotxe en qüestió era un Opel Kadett, un cotxet familiar mitjà, però bufo. Si ara el veiéssim diríem que és d’un marroquí d’aquests que travessen Europa a l’estiu. Bé, però llavors, i per ell , allò era massa; em ve, s’ho mira així una mica de costat, i al més pur estil del Tio Aristides, arranca i diu..”apa noi , t’has comprat un sporrtt –marcant fort la erra i ta te-, vols dir que feia falta...”. Encara ara no sé ni que l’hi vaig dir, la meva il·lusió, els estalvis, tot a la merda, una sensació de haver-me tornat a equivocar...uf; ja n’era de difícil. Però ell raonava en un altre disco, és veritat, qualsevol comoditat era per ell un luxe, i això ni parlar-ne , ell no se’n admetia ni un.
Recordo mes anècdotes de la seva inclinació franciscana, l’hi hagués agradat viure amb no res, tot l’hi sobrava. Isi te’n recordes? quan ens anàvem a casar, ell ja era fotut però ens portava per la casa i anava dient , “ això també endust-ho, el llit, i las cadires, si home això també , Isi mira que bonito- en castella per convèncer-la millor”, era increïble. Tot ho volia regalar , “...això no ho faig servir, no ho necessito, oi Merçe?...”. És ben clar que no va viure enganxat a els béns materials. Paso a un altre camp, però com deia l’avia Nuria “els bens materials no m’impressionen” Ho recordeu? , aixo ho deia envoltada de minyones, però és cert que el seu esperit era per sobre de tot alló. Al cel són tots dos. I nosaltres que sapiguem anar-hi. Amen.
Mariano
Records
Va ser una de les vegades que vaig anar al Clínic a veure el pare, quan estava recuperant-se del vessament cerebral. Quan vaig saludar-lo en entrar a l’habitació el papà i jo varem tenir aproximadament el següent diàleg:
- i tu qui ets?, diu mirant-me fixament
-soc el Llorenç, el teu cinquè fill papà
-Llorenç, el cinquè, ostres tu, es que he perdut la memòria i no recordo res. Eixís que tu ets fill meu....
-si papà tens deu fills
-Deu! Quina bestiesa! Mare de Déu!,…
Aleshores vaig veure que a la tauleta hi tenia una foto on sortim tots formant en la sala d’estar amb els “visillus” blancs de fons.
-Mira veus, aquí estem tots, veus, aquest soc jo…
-Avia’m, explica’m, aquestos altres com es diuen?
-Aquesta es la Mercé, la teva filla gran, es biòloga
-Mercé, biòloga….val, sí, diu arrufant les celles
-I aquest es en Marià, l’hereu, treballa a la botiga de l’avi, a Biosca Botey
-Marià, sí, es que no el recordo de res.....a Biosca Botey dius?
-Si, i també ha estudiat dret
-Caram, caram
- I aquesta, la Rosa, es arquitecte, viu a Roma
-que dius! A Roma? I que hi fa allà?
- Hi viu i hi treballa
- Rosa, molt be, i aquest qui es? senyalant-ne un altre de la foto
........
Jo estava emocionat i al·lucinat, no sabia si riure o plorar, el papà se’l veia que intentava memoritzar, empipat per haver de fer-ho, però a la vegada la situació era còmica per la seva senzilla reacció. Li vaig anar explicant qui érem tots, però no crec que el papà aconseguís retenir gaire informació. Després d’unes setmanes la memòria es va normalitzar i jo me quedat amb aquest seu record.
LLorenç
Records de la primera néta
Pel meu Avi Marià vaig ser la primera d'una llarga llista de néts. Tinc pocs records d'ells i potser els que tinc són de fotografies que he vist de gran però, m'enrecordo d'estar sentada a la seva faldilla, m'enrecordo de veure'l assentat al seu sofá del segon pis amb un jersey beige, m'enrecordo de la seva habitació de diàlisis....
Com a tots els membres de la familia, m'hagués encantat poder tenir un avi durant més anys i tenir més records seus.
Ja han passat 20 anys de la seva mort, 20 anys en que la familia no ha parat de crèixer, 20 anys de bons i no tan bons moments, 20 anys de records i, sobretot pels seus fills i per l'àvia 20 anys d'anyorança.
Però gràcies a l'Àvia que mai es cansa de parlar d'ell, de seves cartes, de la biografia que ha escrit la Ceci i, ara a través d'aquest blog, el podrem conèixer millor, recordar-lo i tenir-lo present sempre que vulguem.
Ana
Com a tots els membres de la familia, m'hagués encantat poder tenir un avi durant més anys i tenir més records seus.
Ja han passat 20 anys de la seva mort, 20 anys en que la familia no ha parat de crèixer, 20 anys de bons i no tan bons moments, 20 anys de records i, sobretot pels seus fills i per l'àvia 20 anys d'anyorança.
Però gràcies a l'Àvia que mai es cansa de parlar d'ell, de seves cartes, de la biografia que ha escrit la Ceci i, ara a través d'aquest blog, el podrem conèixer millor, recordar-lo i tenir-lo present sempre que vulguem.
Ana
lunes, 22 de noviembre de 2010
El que més em va agradar d'ell a primera vista
No el vaig trobar guapo. Ni ben vestit, anava sempre de negre, semblava un senyor serio. I era cinc anys més gran que jo. Però quan vam començar a passejar junts em va agradar com i de que parlava. Era molt interessant i em parlava de poesia i literatura. Per suposat sempre parlava ell i jo escoltava embadalida. Quan el vaig conèixer més, vaig constatar que era molt divertit, trempat, i l’hi agradava improvitzar en els plans que feiem. I jo que venia d’un món quadricul.lat, on tot estava previst, les seves improvitzacions em semblaren celestials, divertides i encantadores. Altres virtuts vaig anar descubrint més endevant però per avui ja n’hi ha prou.
Avia Mercè
Avia Mercè
sábado, 20 de noviembre de 2010
Els dies yupi
La vida era rutinària, anar jugant i creixent, portar-se be. Però de repent un dia el papà s’aixecava radiant i divertit, se sentia el seu to de broma per l’entrada de casa: aquell dia era glòria, podia passar de tot. Agafàvem el cotxe cap a noseon, dinàvem poray, tornàvem feliços.
No tots els dies poden ser de cinc estrelles, però si de tant en tant n’hi ha un així et quedes la mar de feliç.
Ceci
No tots els dies poden ser de cinc estrelles, però si de tant en tant n’hi ha un així et quedes la mar de feliç.
Ceci
Jo el porto posat
Tinc molta sort d'haver tingut aquest pare que em va ensenyar sense gaires paraules el truqui de la vida: saber-se en mans de Déu.
Tinc mala sort que es va morir bastant aviat. Però tinc molta sort d'assemblar-me a ell, encara que no se si seria valenta com ell per afrontar una malaltia així: suposo que m'hauria de posar a resar per trobar la força de Déu!. Ell no es queixava mai i a mi sincerament m'encanta queixar-me.
No em queixo de res, però l'enyoro molt i m'encantaria parlar-li del Toni de la Gemma i de l'Ignasi, i que els conegués.
Ara be, dit això, em dedico a viure la meva vida i d'alguna manera reprodueixo les coses que he après d'ell: així curo la ferida i em quedo ben contenta i agraïda.
Es podrien dir moltes coses, però ara destaco que per part seva va viure la vida amb plenitud, amb valentia, amb coherència. Olé.
Ceci
Tinc mala sort que es va morir bastant aviat. Però tinc molta sort d'assemblar-me a ell, encara que no se si seria valenta com ell per afrontar una malaltia així: suposo que m'hauria de posar a resar per trobar la força de Déu!. Ell no es queixava mai i a mi sincerament m'encanta queixar-me.
No em queixo de res, però l'enyoro molt i m'encantaria parlar-li del Toni de la Gemma i de l'Ignasi, i que els conegués.
Ara be, dit això, em dedico a viure la meva vida i d'alguna manera reprodueixo les coses que he après d'ell: així curo la ferida i em quedo ben contenta i agraïda.
Es podrien dir moltes coses, però ara destaco que per part seva va viure la vida amb plenitud, amb valentia, amb coherència. Olé.
Ceci
Com és la mirada d'un pare?
Quan tenia 17 anys em vaig adonar de com és la mirada d'un pare que t'estima. Era una de tantes ocasions en què vam portar el papà a urgències de l'Hospital Clínic i va estar a les portes de la mort. El van tenir moltes hores en un passadís perquè urgències estava saturat i els metges no sabien què li passava. Com que no tenia habitació, no ens deixaven estar al seu costat, però vam descobrir una escala per on vam entrar d'amagat. Així anàvem entrant per torns per acompanyar-lo. Quan em va tocar a mi, me'l vaig trobar en un passadís estirat en una camilla. Em vaig apropar impressionada, intentant somriure per donar-li ànims. Ell em va mirar fredament, desconcertat, potser molest per la meva mirada insistent. Després vam saber que tenia un vessament cerebral i per això estava desorientat i no ens coneixia. I jo em vaig adonar del contrast entre la mirada indiferent d'algú que no et coneix i la d'un pare que t'estima, que com que la sents cada dia no t'adones de l'afecte que et transmet.
Teresa
viernes, 19 de noviembre de 2010
Mercè m'explica que....
Mooolt beee....quina emoció al llegir el que penses de l'avi!! Gràcies per escriure en català, així té un tó emotiu ! I escolta, que ho fas molt bé! si si
Es veritat que haguesis conectat molt molt bé amb l'avi. I tant!! si es que sou clavats!
Es veritat que haguesis conectat molt molt bé amb l'avi. I tant!! si es que sou clavats!
L'avi era molt emotiu, però ho tenia amagadet perquè a la seva època els homes ho teníen que fer així...coses...com si emocionar-se et convertís en dèbil! Ho tenia amagat. El que no tenia amagat era el sentit de l'humor, del tipus pallasso. No tenia cap amoïno per fer comèdia i fer-nos riure. En deien d'ell que era molt "charman"; si aixó ve del francés vol dir que té "charme" que vol dir encant. Ser "charman" potser significa que conectava amb la gent fàcilment - l'avi tenía molta molta empatía de manera innata-, que era amable, comunicatiu i feia passar bons ratos. Recordo un sant de l'avia Nùria: als pins d'Alella s'havia fet una taula de senyors uns sis, amb cunyats (de l'avi ) i el Joan Botey. Els hi va explicar nosequè rient-se d'ell mateix dient que ell era un inocent colomet i feia unes ales amb les mans a l'alçada dels hombros. Els altres es tronxaven.
Mercè Vallès Botey
El perquè d'aquest blog....
Avui escriuré en Català, així em sento més aprop del meu avi, doncs ell era un bon català, i segur que si visquès quedaria horroritzat amb el català d'alguns membres de la familia. (Com també ho està de vegades l'avia)
Doncs bé, us explico breument perquè he decidit crear el blog "avi mariano".
Avui el meu pare ens ha enviat a tots els germans una biografia del nostre avi, que creiem que l'ha escrit la Ceci. Desprès de llegir-la tots hem començat a contestar al nostre pare dient-li que ens havia encantat, que estàvem molt sorpressos, que mai ningú ens havia explicat la vida del nostre avi...
Aqui teniu les respostes:
Ana: "Papi, a mi también me ha gustado mucho la biografia del avi, realmente no sabía casi nada de él!!! estoy de acuerdo con todos los hermanos que deberías contarnos más cosas sobre el Avi."
Nano: "A mi también me ha gustado mucho. No sabia la mitad de cosas… será que nadie me las había explicado.. ejem ejem papá…"
Nacho: "Flipa tio... me ha dejado bocabadado!!!! Pater, algun dia nos podrias contar cosas del avi. Molaria conocerlo mejor... "
Paz: "Me ha encantado. Menuda vida... He acabado llorando con la última frase... Ojalá hubiera vivido más tiempo para poder conocerle, creo que él y yo hubiéramos conectado muy bien. Mi avi... Lo echo de menos...."
Com veieu, jo m'he posat trista, he sentit que el trobava a faltar, encara que gairebé no puc enrecordar-me d'ell -tenia 3 anys quan va morir-.
Estic segura que com jo, molts membres de la familia agrairien que, qui vulgui, escrigui unes línies sobre l'avi Mariano. Potser nomès és una anècdota, una conversa amb ell, un record de la infantesa... qualsevol cosa pot fer-nos conèixer millor qui era el nostre avi.
Tots el que el recordeu millor crec que hauríeu de compartir aquests records, i he pensat que en el seu 20è aniversari és un bon moment per fer-ho. Els que no podem recordar-ho ens agradaria molt poder llegir sobre ell, no el que ell va escriure, sino el que els seus fills, dona i qui el recordi pugui escriure sobre ell.
La tercera generació podrà així, d'alguna manera, gaudir d'un avi que ens va deixar massa aviat.
Paz
Doncs bé, us explico breument perquè he decidit crear el blog "avi mariano".
Avui el meu pare ens ha enviat a tots els germans una biografia del nostre avi, que creiem que l'ha escrit la Ceci. Desprès de llegir-la tots hem començat a contestar al nostre pare dient-li que ens havia encantat, que estàvem molt sorpressos, que mai ningú ens havia explicat la vida del nostre avi...
Aqui teniu les respostes:
Ana: "Papi, a mi también me ha gustado mucho la biografia del avi, realmente no sabía casi nada de él!!! estoy de acuerdo con todos los hermanos que deberías contarnos más cosas sobre el Avi."
Nano: "A mi también me ha gustado mucho. No sabia la mitad de cosas… será que nadie me las había explicado.. ejem ejem papá…"
Nacho: "Flipa tio... me ha dejado bocabadado!!!! Pater, algun dia nos podrias contar cosas del avi. Molaria conocerlo mejor... "
Paz: "Me ha encantado. Menuda vida... He acabado llorando con la última frase... Ojalá hubiera vivido más tiempo para poder conocerle, creo que él y yo hubiéramos conectado muy bien. Mi avi... Lo echo de menos...."
Com veieu, jo m'he posat trista, he sentit que el trobava a faltar, encara que gairebé no puc enrecordar-me d'ell -tenia 3 anys quan va morir-.
Estic segura que com jo, molts membres de la familia agrairien que, qui vulgui, escrigui unes línies sobre l'avi Mariano. Potser nomès és una anècdota, una conversa amb ell, un record de la infantesa... qualsevol cosa pot fer-nos conèixer millor qui era el nostre avi.
Tots el que el recordeu millor crec que hauríeu de compartir aquests records, i he pensat que en el seu 20è aniversari és un bon moment per fer-ho. Els que no podem recordar-ho ens agradaria molt poder llegir sobre ell, no el que ell va escriure, sino el que els seus fills, dona i qui el recordi pugui escriure sobre ell.
La tercera generació podrà així, d'alguna manera, gaudir d'un avi que ens va deixar massa aviat.
Paz
Suscribirse a:
Entradas (Atom)