Quan tenia 17 anys em vaig adonar de com és la mirada d'un pare que t'estima. Era una de tantes ocasions en què vam portar el papà a urgències de l'Hospital Clínic i va estar a les portes de la mort. El van tenir moltes hores en un passadís perquè urgències estava saturat i els metges no sabien què li passava. Com que no tenia habitació, no ens deixaven estar al seu costat, però vam descobrir una escala per on vam entrar d'amagat. Així anàvem entrant per torns per acompanyar-lo. Quan em va tocar a mi, me'l vaig trobar en un passadís estirat en una camilla. Em vaig apropar impressionada, intentant somriure per donar-li ànims. Ell em va mirar fredament, desconcertat, potser molest per la meva mirada insistent. Després vam saber que tenia un vessament cerebral i per això estava desorientat i no ens coneixia. I jo em vaig adonar del contrast entre la mirada indiferent d'algú que no et coneix i la d'un pare que t'estima, que com que la sents cada dia no t'adones de l'afecte que et transmet.
Teresa
La veritat és que és difícil ajudar el teu pare enllitat i amoïnat, no pots fer res per ell excepte estar al seu costat, no saps què dir-li. Però bueno, tu estas allà i li fas companyia de mil amores i ell ho sap: i t'ho diu amb la mirada afectuosa i agraïda quan t'acomiades.
ResponderEliminar