Records, capitol 2

Rampellut, el papa tenia també , de forma destacada aquesta qualitat, o defecte ves tu a saber. A vegades, no sempre, era del tot imprevisible; el més gros, el més rar, el més insospitat, podia succeïr en qualsevol moment. Es veu que es un gen autèntic i genuí d’una raça ja extingida, que va florir allà el segle XIX a Manresa, i responia per Homo Vallesis. Bé doncs, jo n’he conegut dos exemplars integres , al natural, i similars fins a nivells inversemblants. No us ho podeu imaginar, potser la Merçe i la mama podran donar-vos més detalls. Desde luego no poden ser sinó el papa, i el seu mirall genètic el Tio Arístides ( per els ignorants: oncle del papa, es a dir germà del seu pare, Marià Vallès i Moragas, i per tan tio-avi meu, i a la vegada el meu padrí –aquest seria un altre tema , i quin un…- ).

Bé doncs ara recordo dos facècies , en aquestos casos diguem-ne positives , de clares manifestacions ancestrals.

El papa, segurament per la malaltia , no va ser , de gran, un esportista d’allò destacat, no feia footing , ni res d’això. Era caçador, caminava fort, i poca cosa més. Ara els pares anem als partits de futbol dels nens i bueno, sembla que si no t’hi dediques creixeran amb traumes i buf... Bé llavors , de tot això , res de res. Jo no vaig anar mai al futbol amb el papa, ni de lluny.

Doncs amb aquest ambient , ves que un bon dia érem estiuejant a Can Casas (Alella), i el papa tornava de Barcelona on havia anat a treballar , com cada dia.

Be , era un divendres i dons venia potser il·lusionat per passar un fi de setmana “esportiu” i “en familia”, tot ben extraordinari. No sabrem mai que se l’hi va girar, perquè allò del gens va en serio, no té explicació plausible, però el recordo que va baixar del cotxe , i en mig de grans escarafalls, com feia quan estava excitat, i el món se l’hi feia petit, va treure uns paquets i unes caixes plenes d’equips deportius, , que en definitiva era tot un kit per quatre persones per jugar al badmington!!!!! potser algú no sabeu ni que es això. Bé , havia comprat una xarxa, les cordes per limitar el camp, les raquetes, les plomes, i no se si hem deixo algo. Però el més fort va ser les profundíssimes i llarguíssimes explicacions sobre com i quan jugar, i com s’agafava la raqueta i com donar els efectes, i més i tot i que se jo. No se d'on va treure aquella boirada, però les següents setmanes no havia res al món fora de jugar al badmington aquest. No cal dir que passat un temps, la febrada va marxar tan de cop com havia arribat. Mai mes varem tornar a jugar.

Lo bo de la gent es que ,siguin com siguin , mirin de ser constants , i així els del voltant ja els podem reconèixer i anar acomboiant-los. El papa no tenia falsa, i com l’assumpte que us he explicat , no va ser l’únic, en va fer d’altres. I de la mateixa arrel. Ell debia patir perquè no fèiem prous jocs i esports en família, i no sabia com fer-s’ho per donar alè a noves aficions, be , o almenys potser fora així. Un altre dia, anys mes tard, érem al Mas, també al estiu, i va descarregar un munt de “gafes” i “patos” per fer submarinisme, ara en dieu snorkel. Pero no, ni dos ni tres, en va portar mitja dotzena de cada , per tota la família. M’assembla que eren Nemrod, que l’hi aconseguia un Guarro, o potser eran Duarry , dels Fargas. Be ,no se d’on sortia tot allò, pero era increïble la rauxada .

El mon submarí l’hi agradava molt, i quan anàvem amb ell, molt poques vegades , a la platja , a Platja d’Aro, ell sempre ho feia, poc rato , però, perquè era també molt fredeluc. Bé ,doncs a la descarregada submarina , va seguir també una llargues instruccions de com havíem d’usar tots aquells estris. Aquesta afició sí va durar temps , i alguns encara ara ens agrada molt de mirar sota l’aigua..

Be , apa , ja coneixeu una mica més del vostre avi, i axins potser enteneu millor l’anar i venir dels Land Rovers i del burrus....

Marià V.