Pel meu Avi Marià vaig ser la primera d'una llarga llista de néts. Tinc pocs records d'ells i potser els que tinc són de fotografies que he vist de gran però, m'enrecordo d'estar sentada a la seva faldilla, m'enrecordo de veure'l assentat al seu sofá del segon pis amb un jersey beige, m'enrecordo de la seva habitació de diàlisis....
Com a tots els membres de la familia, m'hagués encantat poder tenir un avi durant més anys i tenir més records seus.
Ja han passat 20 anys de la seva mort, 20 anys en que la familia no ha parat de crèixer, 20 anys de bons i no tan bons moments, 20 anys de records i, sobretot pels seus fills i per l'àvia 20 anys d'anyorança.
Però gràcies a l'Àvia que mai es cansa de parlar d'ell, de seves cartes, de la biografia que ha escrit la Ceci i, ara a través d'aquest blog, el podrem conèixer millor, recordar-lo i tenir-lo present sempre que vulguem.
Ana
Ana,
ResponderEliminarGràcies per les teves paraules.
Els nebots més grans podeu tenir la satisfacció d'haver estat un immens regal per a l'avi, l'àvia i tota la família. Quan vau arribar els que estàvem amb ell, el vam veure transformat, boig de la il·lusió de tenir-vos i veure-us créixer. El dia del vostre bateig, estava tou de l'emoció. De fet parla de vosaltres en algunes pàgines de "Pensades i records"...
I tots els nebots, també els que van arribar després, sou néts seus estimadíssims i estic segura que, si quan era aquí resava tantíssim per
tots, ara vetlla també per cada un.
Teresa
Jo també recordo com va canviar la casa amb l'Ana, el Nano, Paz, Teo, Marc i Nacho... Es va omplir tota de llum i il.lusió. Com reia les vostres gràcies!... es desfeia. Cada net era diferent, amb la seva manera de ser... Li vau endolcir la vida!
ResponderEliminarObviament, jo no el vaig conèixer però pels records de l'Ana i pels comentaris del blog, veig que era una persona molt estimada. M'hagués agradat fer-ho i disfrutar de la seva companyia!!
ResponderEliminarMarcos
Si si, era feliç quan us veia. Us deia: "nen petit!", ho recordo als darrers nets d'aquella època, en Nacho i en Marc.
ResponderEliminarCom ja ha sortit a la blog, era molt auster en expressar carinyos, era cosa de la seva educació. Però d'ençà del vessament cerebral, aixó se li va descuidar, i quan venien els nets més petits es tornava carinyós, els agafava i els hi feia "gràcies" perquè riguesin.
Vaig fer unes diapos d'aquesta època per un comentari de la Isi. La Isi va explicar que havia fet fotos de la seva tata netejant la plata quan ja era gran, per si un cas. Per la meva banda en vaig fer algunes d'ambient més que de persones: l'avi llegint el diari en una posició molt característica d'aquells anys, mentres l'avia juga al parchís amb l'Ana i el Nano, i la Paz s'asseu a la faldilla.
Sort que hi èreu els nebots! Era com si entres el sol! Fèieu un l'ambient alegre que era genial. Jo encara us trovo a faltar.
Mercè V.B.
Ana tens molt bona memòria. Si si, l'avi tenia un jersei beige que li va comprar l'avia. Era un de bonísim pur d'angora que li escalfava molt sense engabanyar-lo, era molt lleuger. Per soposat mai no li va dir el preu perquè no se l'hagués posat!!
ResponderEliminar