Records

Va ser una de les vegades que vaig anar al Clínic a veure el pare, quan estava recuperant-se del vessament cerebral. Quan vaig saludar-lo en entrar a l’habitació el papà i jo varem tenir aproximadament el següent diàleg:

- i tu qui ets?, diu mirant-me fixament

-soc el Llorenç, el teu cinquè fill papà

-Llorenç, el cinquè, ostres tu, es que he perdut la memòria i no recordo res. Eixís que tu ets fill meu....

-si papà tens deu fills

-Deu! Quina bestiesa! Mare de Déu!,…

Aleshores vaig veure que a la tauleta hi tenia una foto on sortim tots formant en la sala d’estar amb els “visillus” blancs de fons.

-Mira veus, aquí estem tots, veus, aquest soc jo…

-Avia’m, explica’m, aquestos altres com es diuen?

-Aquesta es la Mercé, la teva filla gran, es biòloga

-Mercé, biòloga….val, sí, diu arrufant les celles

-I aquest es en Marià, l’hereu, treballa a la botiga de l’avi, a Biosca Botey

-Marià, sí, es que no el recordo de res.....a Biosca Botey dius?

-Si, i també ha estudiat dret

-Caram, caram

- I aquesta, la Rosa, es arquitecte, viu a Roma

-que dius! A Roma? I que hi fa allà?

- Hi viu i hi treballa

- Rosa, molt be, i aquest qui es? senyalant-ne un altre de la foto

........

Jo estava emocionat i al·lucinat, no sabia si riure o plorar, el papà se’l veia que intentava memoritzar, empipat per haver de fer-ho, però a la vegada la situació era còmica per la seva senzilla reacció. Li vaig anar explicant qui érem tots, però no crec que el papà aconseguís retenir gaire informació. Després d’unes setmanes la memòria es va normalitzar i jo me quedat amb aquest seu record.

LLorenç